dissabte, 25 d’octubre del 2014

DE LLUCENA A LA FOIA DE LA NOU PEL "CAMÍ DE FOIOS"

Sense voler-ho ja fa unes setmanes que venim pujant vèrtex geodèsics, imitant a Pablo però sense una planificació tan perfecta; així que finalment he acabat fent una llista dels vèrtex que he pujat i dels que estan recollits al blog (que en són ja molts) de manera que quan vinga bé anirem pujant-ne. I esta setmana era una de les que venia bé i amb l'excusa del vèrtex hem tornat a Llucena a seguir un PR, ruta que ja vam fer fa anys quan encara estava en procés de marcatge així que toca repetir.

Hem eixit de la part alta de Llucena, prop d'on s'agarra la carretera d'Argelita i la del riu (que havia d'anar a Xodos i mai va arribar).

Preparant-nos a l'eixida de Llucena.
Des d'ací mateix ens dirigim a la fonteta del Godó, vora el barranc del Batle i des d'on comença el PR-CV-327 "Camí de Foios".  Allí mateix i sota el pont de la carretra del riu trobem el panell d'informació del sender.
Comencem el sender passant per dalt la font i l'àrea recreativa del Godó. De fet passem per dalt l'àrea recreativa perquè la font es troba més endins.
El camí passa vora unes cases noves i puja a la carretera de Teruel, la travessa per un pas de zebra i entra dins el pinar que voreja l'hotel del Prat.
El Prat.
L'hotel del Prat s'alça on hi havia l'antic mas del Prat i és que els propietaris del mas van ser hàbils i a les primeres dècades de segle van alçar un hotel-balneari aprofitant les aigües de la font del Prat per a que s'allotjaren els burgesos benestants que pujaven a estiuejar a Llucena en eixos anys.
Es tracta doncs d'un edifici classicista amb traces modernistes envoltat d'una pineda i que fa reviure la "belle epoque".
Passem per la font del Prat que es troba darrere l'hotel però malauradament està quasi seca i això que sempre ha estat una font abundosa.
Traces del vell camí del Castillo.
Vora el Prat mou el camí que hem de seguir. Es tracta del vell camí que enllaça Llucena amb el Castillo i que continua cap a l'Aragó. Des que es va fer la carretera a primeries del segle XX va deixar de tindre la importància anterior encara que mentre van haver matxos i pocs cotxes seguia usant-se doncs és més curt que la carretera.
Camí dels Pixadors.
El camí puja a trobar la carretera als Pixadors, per això també es conegut este tram com camí dels Pixadors.
La carretera però no la toquem més que de raspalló en una revolta i seguim camí amunt cap al Pla de la Fustera.
Al Pla de la Fustera hi ha un polígon de serveis, i és que les empreses aprofiten els llocs relativament plans com este per a establir-se doncs el nucli urbà està voltat de profunds barrancs i fortes costeres.
Polígon industrial del Pla de la Fustera.
Passem les naus per la vora i després d'un tram entre tossalets el camí torna a eixir a la carretera que anem retrobant periòdicament mentre retallem les grans voltes que hi fa.
No anem molt de tros per la carretera i en un centenar de metres ens desviem per un entrador a l'esquerra que baixa cap al mas del Coc.
Tot i què pot semblar un poc confús el camí es troba perfectament abalisat i amb pals indicadors a tots els encreuaments de manera que no hi ha manera de perdre's.
Baixant al mas del Coc.
Arribem al mas del Coc i el passem per la vora. El mas domina el barranc del Batle a qui li dona nom el mas del Batle que es troba aigües avall. El batle era un càrrec medieval dins els municipis i era el representant del senyor, al cas de Llucena el representant del Senyor de l'Alcalatén.
Tota l'ombria del barranc del Batle es troba coberta d'un espès pinar que, a la part baixa, deixa vore alguns rodals de les roureres que abans cobrien la major part d'estes terres.
Camí del Castillo.
Travessem el barranc i iniciem una llarga pujada pel vell camí de ferradura empedrat que ací s'ha conservat malgrat el pas dels anys i la falta de manteniment.
Passem per dalt de la font de la Roqueta, com bé ens senyala un pal indicador, i un poc més amunt arribem a la carretera just quan esta fa una gran revolta anomenada la revolta de la Creu (o del Cirer).
Des d'ací ja veiem a la nostra dreta Penyagolosa i així serà sempre que no tenim cap tossal cap al nord que ens la tape.
Penyagolosa des de la Revolta de la Creu.
Caminem ara una altra vegada per la carretera però poc de tros. Passem per davant la Venta Marieta. A la seua vora s'alça l'escola de la Venta o del Mosquerí. El Mosquerí és la font que hi ha una cinquantena de metres darrere l'escola i que destaca per l'emblanquinat de les parets.
L'escola del Mosquerí és una de les cinc escoles que es van fer a Llucena durant la II República per tal d'acostar la instrucció pública als veïns dels masos, poblament majoritari al municipi però sempre menystingut i desprestigiat pels habitants del poble.
Davant mateix la venta ens desviem per una pista formigonada que segueix el vell camí i que per davant la Venta de Corosso baixa a buscar el barranc de Foios.
El fet que les cases que deixem a la dreta foren bastides com a venta ja ens mostra que anem seguint un camí que en altres temps fou important i transitat.
El camí asfaltat i el PR continuen cap al mas de Madalena, però nosaltres no el seguim i continuem pel vell camí que segueix barranc amunt.
Barranc de Foios.
Ací trobem una filera de xops que comencen a pintar de groc les fulles, els primers indicis de la Tardor, una tardor que sembla que enguany no vol arribar.
El camí continua pel barranc però nosaltres el deixem a l'esquerra per una senda que segueix un vell assagador i que ens porta fins al Roure de la Corralissa, magnífic exemplar d'arbre monumental voltat per una corralissa per usar-lo com a assester.
Roure de la Corralissa.
A la vora del roure hi ha la font del mas de Marco o Madalena (no n'he sabut trobar el nom bé). Des d'ací continua l'assegador per la dreta per travessant una rourera cap al pas real d'Aragó, mentre que el camí que seguíem continua recte al mas de Madalena.
Nosaltres però no seguim ni l'un ni l'altre camí sinó que travessant l'ample Bancal del Collado ens acostem a la Torre de Foios.
Torre de Foios.
La Torre de Foios és un torrelló defensiu d'època ibèrica que segurament formava part del sistema defensiu d'un poblat més gran, destruït a l'artigar i abancalar les terres dels voltants. Justament a l'artigar les terres a principis del segle XX fou quan es va descobrir la torre i es va posar en coneixement d'un dels primers arqueòlegs de la Península, Bosch Gimpera, que la van donar a conèixer motiu pel qual es va declarar Monument Nacional al 1931.
És la torre ibèrica més espectacular que podem trobar a les terres valencianes del nord, tot i que no l'única. Sense anar més lluny nosaltres l'any passat vam poder observar les restes de la torre del jaciment del tossal de les Foies i fa més anys la torre fortificada que controla l'accés al poblat del Racó de Rata.
Pista a la Penella.
Després de la visita a la torre baixem pels bancals i reprenem el PR que passa per davant del mas de Madalena i continua per la pista que des del mas ens duu a la font de la Penella.
Travessem en un primer moment el bosc mixte de roures i carrasques que envolta el mas de Madalena on hi ha un camp de tir a l'arc del club d'arqueros del Cid, amb itineraris de 3D, de camp, etc. i és que el mas de Madalena és un centre de turisme rural que ofereix allotjament i moltes més activitats als allotjats.
La pista passa per davant el tossal de les Vilaretes i gira a la dreta remuntant el barranc de la Penella o, més ben dit, el barranc remunta fins a arribar a l'altura de la pista perquè quan gira a ponent la pista als seus peus queda el forcall on es junten el barranc de la Penella i el de Foios donant pas al barranc del Salt del Cavall.
Vorejant el barranc de la Penella o del Salt.
El camí continua barranc amunt en una zona dominada pels ginebres i savines que s'alternen amb els pins, i passa a vistes del mas de la Penella. La pista aboca al camí Real d'Aragó, vora la font de la Penella però nosaltres l'abandonem abans i seguim un carril que puja a la Torrassa seguint un assegador. L'altra vegada que vam estar per ací seguint l'assegador vam pujar fins al mas del Soldat, però hui quan arribem dalt i veiem el que ens queda ens mirem les cames i decidim seguir pel camí que entra des del Camí Real. I és que l'altra vegada anàvem amb pantaló llarg.
Camí Real d'Aragó a la Foia de la Nou.
Enllacem amb el Camí Real d'Aragó just dalt de la Foia de la Nou i seguint-lo travessem la foia recte doncs a l'altra banda es troba el vèrtex geodèsic de la Canter on anem.
El Camí Real d'Aragó, pas real d'Aragó o assegador real d'Aragó és un dels grans camins ramaders que des de les terres altes del sud d'Aragó baixa a les terres baixes valencianes i per on històricament han anat amunt i avall les raberes d'ovelles, cabres i demés animals. Fins fa poc encara baixaven al novembre raberes d'ovelles de Mosquerola a extremar a Artana, i retornaven al mes de maig. Ara però ja no sé si en queda cap que passe.
Land art.
Per les vores del camí anem trobant artístiques fites de pedres, pedres alineades i altres escultures naturals, més abundants al rodal cremat que hi ha vora el mas del Soldat, i deuen ser els habitants del mas qui ha improvisat este land art.
Nosaltres quan arribem a l'altura del mas deixem momentàniament el PR per acostar-nos al vèrtex geodèsic, mirant de no molestar els veïns del mas del Soldat i sense entrar en les seues terres doncs el vèrtex està dins l'assegador veí.
Vèrtex geodèsic Cantera.
Malgrat que estem en un lloc més bé pla, dalt d'una extensa lloma, la veritat és que el vèrtex està molt ben ubicat i presenta una vista de 360º perfecta dominant bona part de les terres interiors valencianes. Així veiem Penyagolosa i la Lloma Bernat d'una banda fins a la Plana i la mar de l'altra, a més de la serra d'Espadà, les muntanyes que envolten la vall del Millars i del Villahermosa i bona part de les terres del Maestrat històric.
Assegador del mas del Rei.
Retornem sobre els nostres passos i reprenem el PR que ara segueix l'assegador de les Torrecelles que ací corre per dalt la lloma del mas del Rei, que no veiem doncs queda a la nostra dreta, a la caiguda de la lloma i dins d'un pinaret.
Des de dalt d'estes llomes hi ha magnífiques vistes cap allà on mirem, i al fons de tot sempre el Gegant de Pedra que no ens perd de vista.
Penyagolosa.
Ens trobem un parell de cotxes de caçadors que venen de cara i els preguntem pel nom de la lloma per on anem (i on estaven ells caçant) i ens diuen que és la Lloma de Juanito, curiós, el Cadastre retola la partida com a Lloma del Mas del Rei i a l'atles toponímic valencià apareix un tram com a Lloma de Cabedo i l'altre simplement com la Lloma pot ser per ser la més important dels voltants.
Lloma de Juanito.
Anem acostant-nos al final de la lloma i el llom pelat clapejat de ginebres deixa pas a les carrasques i pins que van formant un bosc a la vegada que la pista deixa pas a una estreta senda.
En este punt abandonem l'assegador, que baixa recte a la font de l'Esqueix, i continuem pel PR que enllaça amb una vella pista que pujava per darrere del mas de Sevilla.
Senda al mas de Sevilla.
La pista passa per un vell parany i fa voltes entre antics bancals d'ametlers fins que arribem a l'era del mas. Des d'ací torna a fer una gran volta per passar als peus del mas baixant al fons del barranc del Salt, on està la font.
Com que hem tingut molt poca aventura hui decidim buscar el vell camí que baixava del mas a la font, més recte i que no fa la volta de la pista.
El camí està visible i més o menys passable, i el seguim retallant un bon tros, i és que el PR no el van traçar pel camí més curt o seguint els vells camins sinó per allí on menys esforç costava de passar, com sovint passa.
Mas de Sevilla.
Arribem així a la font de l'Esqueix, una de les fonts importants del terme de Llucena i on no és estrany trobar algú omplint aigua. Malgrat la sequera que patim encara raja un fil d'aigua a la vora del barranc i entre això i els xops que l'envolten que ja groguegen li donen un aire màgic al racó.
A més la font de l'Esqueix és abeurador i es troba en una intersecció d'assegadors. Per darrere d'ella baixa l'assegador de les Torrecelles que veníem seguint. Una fita marca el lloc per on es pot baixar, segurament posada pels veïns del mas del Soldat quan baixen a la font, tot i què el camí vell baixa de l'altra banda fent unes revoltes perfectament traçades tot i què no massa transitables a hores d'ara.
Font de l'Esqueix.
Des de la font seguim recte per la pista que ve a la font, traçada damunt el camí que baixava des de l'Hostalet ací. Deixem enrere les llomes pelades i entrem a un pinar de repoblació que envolta el mas de l'Hostalet, que tot i ser particular està gestionat per la conselleria i gràcies a això s'ha reforestat i se li fan tractaments selvícoles.
Pista de la font de l'Esqueix.
Seguint la pista arribem a un collet on hi ha un encreuament de pistes. Ací enllacem amb l'antic camí de Ludiente a Llucena que està en procés de recuperació (gràcies Julio!). És el fet que hi haja este camí l'explicació de trobar un Hostalet en esta lloma apartada.
Llucena des de la Lloma de l'Hostalet.
Travessem la lloma de l'Hostalet i la seguim per la falda que mira cap a Llucena, que ja veiem al lluny encara que ens costarà mitja horeta d'arribar.
Deixem a l'esquerra el camí que baixa al mas del Batle (per on podríem tornar al Prat) i retrobem el vell camí de ferradura amb trams ben empedrats que s'endinsa al pinar.
Baixant de l'Hostalet.
Este tram és una autèntica delícia per al caminant, camí empedrat en bon estat, ample i net, per l'ombra i a més de baixada, que més podem demanar? a més amb bones vistes excepte la part final de la senda quan anem per dalt la fàbrica de Fabresa però és el preu del progrés que fa que Llucena siga encara un poble viu. El preu del progrés però no acabem d'entendre'l en vore la part final del camí alterada per una màquina que ha entrat per a bastir una construcció a la qual no li hem trobat cap significat, per sort no ha malmés el bassi de la font de l'Om que malgrat estar seca allí s'alça com a mostra del favor que va fer durant anys als matxos que pujaven o baixaven carregats.
Camí de Ludiente.
Deixem una senda a la dreta que puja a la lloma i de seguida arribem al collet de Ferrís, per on passa la carretera d'Argelita.
A l'esquerra estan les eres de Fabresa i grans muntanyes d'argila roja omplen de pols els voltants, sobretot els dies d'aire. Hui per sort no es meneja ni un bri i passem sense empolsegar-nos.
Deixem també a la dreta una pista que baixa cap al Cementeri on hi ha marques blanques i blaves d'una ruta que sembla han netejat fa poc.
Carretera d'Argelita.
Ja només ens queda un quilòmetre de carretera vorejant la fàbrica i el barranc del Batle que ací ens separa del Prat i les seues hortes, abans d'arribar novament a Llucena on finalitzem la ruta.
El Prat i Fabresa.
Ara toca recuperar forces però abans d'això ens acostem a l'ermita de Sant Antoni que bé mereix una visita, i trobem uns valents fent barranquisme pel barranc del Batle. Més tard els trobarem fent-se'n una i ens conten que el barranc és bonic, però quasi impossible de passar doncs sembla una selva i, malgrat tot està equipat.
Nosaltres acabem fent-nos-la vora l'ajuntament tot i què pot ser ens cauran les malediccions de Sant Vicent.

Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Llucena - Figueroles - Guardamar


Més informació:
  • Gil-Mascarell Boscà, Milagro; Fernández Izquierdo, Asunción i Oliver Boix, Arturo (1996) "Resultado de las excavaciones arqueologicas en el yacimiento ibérico de la Torre de Foios (Llucena, Castelló)" dins Quaderns de Prehistòria i arqueologia de Castelló nº17 Ed. Diputació de Castelló accessible a la web< http://hdl.handle.net/10234/45427>
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Moliner, Odet (1998) 10 Excursions a peu pel terme de Llucena Ed. Associació cultural Llucena
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.
  • Rochaludiente

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada