divendres, 26 d’agost de 2016

CIRCULAR A LA LAGUNA DEL MARQUESADO

A Cuenca hi ha uns quants estanys d'origen kàrstic; la laguna de Uña, la de Talayuelas, las torcas, ... A la d'Uña ja vam estar fa uns anys i enguany li ha tocat el torn a una altra, la que li dóna nom al poble de Laguna del Marquesado.
Hi ha un sender marcat que ix des del poble remuntant el arroyo de la Laguna i fent la volta circular per a tornar al poble. Nosaltres però hem volgut estalviar un tros per defugir la calor i hem començat a caminar al punt on el sender es fa circular, a la partida del Charcón.

Laguna del Marquesado.
Deixem el cotxe sota una gran noguera per a que no li pegue el sol i comencem la ruta pel camino de Zafrilla, que puja per la dreta quan es bifurca el camí que puja des del poble. Per l'esquerra retornarem una vegada completem la ruta.

Travessem el arroyo o río de la Laguna i remuntem entre bancals d'horta que es rega de les aigües de la Laguna que fa d'embassament natural.
Cartell i geocaching.

 Remuntem uns metres el Tovar de la Laguna, barra tobàcia que tanca l'estany fent de represament natural, i allí mateix trobem un cartell que ens informa de les espècies vegetals que creixen als voltants i dins la laguna, algunes d'elles endèmiques d'este enclavament.
Vegetació aquàtica.
Deixem enrere el cartell i continuem per la senda que fa la volta a la Laguna. Abans de travessar el barranco de la Laguna se'n separa per la dreta el camino de Zafrilla, antic camí de ferradura que es troba ja prou perdut. Nosaltres seguim recte i deixem a l'esquerra un senderol que retalla fent la volta més curta.
Camino de los Cercados.
La vegetació canvia i a l'allunyar-nos un poc de l'aigua apareix un bosquet de roures i carrasques acompanyats de boix, però no dura massa. Quan retornem al nivell de l'aigua retrobem la vegetació de ribera.
Los Cercados.
Passem per dalt la Fuente del Tejo, on hi ha una caseta construïda damunt de l'ullalet, i seguim  un poc més fins a l'extrem nord de l'aiguamoll, travessant-lo per una pista que ens duu a la carretera de Valdemeca.
Fuentecillas.
Ara la ruta segueix per la carretera cap al poble de Laguna del Marquesado.
Passem per las Fuentecillas on hi ha un cartell de font i aprofitem per acostar-nos a una de les surgències a fer un glop d'aigua fresca abans de seguir acompanyats per l'ombra dels xopars de repoblació.
La Laguna des del nord.
Deixem la ruta abans d'hora acostant-nos a la Laguna sota uns xops i travessant antics bancals erms.
Arribem així al punt on desguassa l'aigua per l'arroyo de la Laguna. Estem novament al Tovar de la Laguna però esta vegada retornem al cotxe per la vessant dreta.
Camino de la Muela.
Busquem el camino de la Muela, per on continua la ruta marcada, i el seguim entre els bancalets de regadiu de la Huerta de la Laguna.
Hortetes a los Molinos.
Arribem a los Molinos, dos cases que ara han estat rehabilitades per a usar-les de segona residència. En la primera els xiquets disfruten amb els ànecs i ovelles que hi ha a un tancat, però no ens entretenim molt perquè ja estem a tocar del punt on havíem iniciat la ruta.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació:

dijous, 25 d’agost de 2016

ESTRECHOS DEL EBRON

Fa anys que teníem ganes de fer la ruta dels Estrechos del Ebrón, però per una o altra raó no havíem pogut fer-la. Hui però és el dia que podrem per fi passar els "estrechos" tot i què en una versió reduïda "per a xiquets".

Hem deixat el cotxe al merendero del Pozo de la Olla on acaba la pista, per no haver de caminar tant de tros. Ací hi ha unes taules a l'ombra i lloc per aparcar uns quants cotxes.
Des d'ací comença la senda que remunta el riu Ebrón. I parlant de l'Ebrón, és este un dels afluents que reb el Río Blanco (Guadalaviar o Túria) al Rincón de Ademuz. El Ebrón naix aigües amunt del Tormo a partir del barranco de Ligros. El nom d'Ebrón es deu a que "hubo una sequía muy grande y el Ebro se secó, y este no" tal i com em va explicar un home major a Castielfabib fa molts anys. I deu ser veritat perquè malgrat la profunda sequera que patim pel riu baixa un bon cabal d'aigua clara i freda.
Inici de la ruta.
Deixem enrere els cotxes i de seguida travessem l'assut on prenen l'aigua les sèquies que reguen les hortes del Cuervo. El camí remunta un morret per una escala i baixa per l'altra banda per continuar seguint riu amunt per un estret no massa estret. És a dir d'aquells que permeten que hi haja un camí ample per la vora.
Mentre remuntem el riu anem trobant-nos gent que baixa i sembla que venen de banyar-se,  així que anem mirant quins són els millors llocs per a prendre el bany.
Arribem així al punt on es junta al Ebrón la rambla de Alobras o de las Tejadas per on baixa una senda des del poble d'Alobras.
Encreuament amb el sender de la rambla de Alobras.
Nosaltres continuem recte, pujant un poc i arribant a una zona un poc més oberta on hi ha alguns tolls per a prendre el bany i també una quanta gent prenent-lo. Nosaltres decidim continuar riu amunt per vore quina és la millor "poza" per prendre el bany.
Estrechos del Cañamar.
De seguida travessem un pontet i entrem a los Estrechos del Cañamar que es poden salvar sense banyar-se gràcies a unes passeres de fusta situades quasi al nivell de l'aigua en molts llocs.
Eixida de los Estrechos del Cañamar.
Dins els estrets desapareix la calor del migdia i ja no abelleix tan entrar a l'aigua però només eixir-ne per l'altre costat ens torna a pegar fort la calor. Per sort anem trobant ombres i la remor de l'aigua sembla que refresca el cor (que no el cap).
Tram obert.
Continuem per un tram més obert on el riu fa una volta gran que el sender retalla allunyant-se del riu. Ací la vegetació de ribera deixa pas a carrasques, savines i alguns pins que és el paisatge dominant en esta part més seca de l'ibèric sud.
Pont i punt final de la nostra ruta.
Retornem al riu i el travessem per un pontet remuntant l'altra vessant. Ací el sender abandona definitivament el riu i continua per dalt cap al puente de Fonseca. Ací decidim posar fi a la ruta perquè els xiquets tenen ganes de banyar-se i no estan per caminar més i comencem el retorn buscant els tolls que hem vist abans de l'estret, on hi havia gent banyant-se que és el millor lloc per a prendre el bany entre d'altres coses perquè estan al sol.
Pas equipat.
Salvem un xicotet pas on hi ha unes grapes, l'únic punt de dificultat de tota la ruta , retallem novament la revolta del riu i ens endinsem a l'estret i de l'altra banda busquem els tolls al sol, que pega fort però que abelleix després d'entrar al riu perquè l'aigua està més que freda.
Un banyet per a acabar la ruta.
Acabem estant més fora que dins de l'aigua perquè després de cada capbussó cal estar una bona estona per a recuperar la circulació, però no hi fa res perquè el paratge s'ho val.
I finalment retornem al punt d'inici. Ja podem dir que hem estat als estrets de l'Ebron però ens hem quedat en ganes de més així que quan no aprete tan la calor caldrà tornar a fer una visita ... encara que siga sense bany.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací el track a la Fonseca des de Tormón:



Powered by Wikiloc

Més informació:


dimarts, 16 d’agost de 2016

ESTRECHO DE CEDRAMAN

Una vegada més tornem a Cedraman i una vegada més ho fem seguint els passos de Pascual que té la bona costum d'ensenyar-nos al facebook raconades i paratges sempre interessants, i la mala costum de no dur un GPS per penjar el track per a poder arribar a ells fàcilment. Però esta vegada va fer ruta amb Jesús que sí duia el GPS i no només va penjar el track sinó que va fer una crònica magnífica, com sempre.

Així que aprofitant el dia de Sant Roc ens acostem a Cedraman per a fer la ruta del Estrecho a la que Ramiro li tenia ganes de fa molt de temps, quan va provar de fer-la però el riu duia tanta aigua que van haver de deixar-ho correr.
Esta vegada el riu no duu tanta aigua però també l'aigua ens ha impedit fer una ruta com cal. Caldrà tornar per completar-la.

Quan eixim del poble el dia està núvol i cauen algunes gotes. Mala senyal. Però conforme pugem cap a Llucena pareix que vol escampar. De tota manera quan arribem a Cedraman el cel està tapat i fa frescor, no és el millor dia per a ficar-se dins d'un riu.
Cedraman sota los Morrones.
Aparquem on podem perquè hui el poble està ple de cotxes. Són festes i sembla que ha tornat tot el món a la casa del poble. Sembla perquè de cotxes en veiem molts però de gent cap. Només un parell de dones i un home que passegen per la carretera.
Comencem a caminar també per la carretera baixant al riu cap al Molino i quan estem ja quasi al riu es posa a ploure. Ens arrecerem sota uns pins com han fet les dones que anaven passejant davant nostre i ens expliquen que el poble està ple de gent però encara estan dormint, alguns acaben d'anar-se'n al llit. També ens diuen que després de la riuada del novembre es pot baixar bé fins a l'estret i que el riu no porta massa aigua.
El Molino.
Quan sembla que para un poc de ploure continuem avall i al travessar el riu la carretera ens fiquem dins del riu i continuem riu avall.
Passera de la carretera.
A partir d'ací el camí és molt clar, només cal seguir el riu i prou. Però els germans Juan no ho veuen prou clar i decideixen tornar així que quedem en ells (si no plou) al pont de la carretera del Castillo on pensem arribar en un parell d'hores (que al final serà una).
Tornant enrere.
I mano mano comencem a baixar pel riu, primer per la dreta per una sendeta que baixa deixant a la dreta el Bancal Royo on hi ha la piscina del poble, camps esportius, ... tot dins d'una tanca.
Arribem seguint la senda a un parell de tolls on és difícil passar sense banyar-se els peus, i com tard o d'hora ens haurem de ficar a l'aigua millor d'hora i els travessem a gual.
Passem sota un morronet i de seguida ens trobem amb el pontet del camí vell del Castillo. El poble està a cinc minuts d'ací però el camí es troba totalment tapat d'esbarzers com vam tindre ocasió de comprovar fa un parell d'anys.
Primer morronet.
Passem sota el pont i continuem avall, eixint del riu per la dreta. Ací estan las Huertas, i llevat les més properes al poble la resta estan abandonades i aprofitades per a pasturar cavalls i burros que baixen a beure al riu i han fet un caminet per la vora.
Pont del camino del Castillo.
De l'altra banda hi ha les restes d'un antic molí i un poc més avall trobem el casalici enrunat de la primera fàbrica de llum que va portar l'electricitat a Cedraman, el Castillo i Zucaina als anys 20. Ara només hi ha les restes menjades per la vegetació i les riuades.
La Fábrica de llum.
Ací comença la primera part del Estrecho. El riu s'engorja entre el Bujar i la fuente Blanca.
La riuada del novembre ha canviat el curs i ha excavat antics dipòsits de tova, de manera que ara podem triar entre anar sempre per dins del riu o eixir-ne i retallar algun tram on les roques són prou grosses i fan de mal peany.
Entrant al Estrecho.
Després d'un primer tram arribem a un segon on les parets s'estreten més i es fan més altes. Estem davant de l'Estrecho pròpiament dit i ací ens toca anar per dins del riu i banyar-nos.
La part més estreta.
Per sort com el riu no porta molta aigua només ens aplega a mitja cama i passem prou bé sense haver de nadar.
Eixint del Estrecho.
De l'altra banda hi ha una espècie de ferrata que puja i també una cova on hi ha un parell de cordes d'una escola d'escalada. Suposem que la ferrata és per a accedir a les reunions de dalt però igual és per a poder baixar fins al riu perquè en altre cas cal baixar o pujar pel riu i toca banyar-se.
Zona d'escalada.
I a nosaltres també ens toca banyar-nos. Comença a ploure amb ganes i ens retirem sota la cova, però com no para ens fem l'ànim i seguim riu avall i, ara si, banyant-nos per culpa de la pluja que cau amb ganes el que no ens hem banyat pel riu. I cal dir que l'aigua del riu està més calenta que la pluja.
Riu avall.
Anem baixant per dins del riu quan comencem a vore la carretera a la nostra dreta.
Sota i sobre l'aigua.
El pont ja no deu d'estar molt lluny i així passat un gran bloc caigut veiem ja el pont davant nostre.
Continuem cap al pont però no cal passar per baix. Abans hi ha una senda a l'esquerra que n'ix del riu i seguint-la pugem a la carretera on trobem uns ciclistes que s'aturen ara que ha parat de ploure.
Pont de la carretera.
Preguntem pels nostres companys i els de davant no els han vist, però els qui s'han amagat de l'aigua a les cases de Cedraman ens diuen que venen cap ací, i així dalt del pont mateix els trobem.
El riu des del pont.
La idea original era baixar pel riu fins al molino Palanques, però vist l'oratge decidim tornar per la carretera cap al poble.
La ruta des de dalt.
Passem ara l'Estrecho per dalt i des de la carretera aprofitem per a vore el tram que hem fet per dins fins que passat l'estret ens separem del riu.
Travessem un bosquet de pins barrejats amb roures que ens acompanya de camí a Cedraman. Però abans d'entrar al poble passem sota la fuente Roya i entrem al poble pel Barrio Bruno.
Los Morrones.

Cedraman.
Travessem el poble, ple de cotxes però amb la gent encara dormint, i seguim per la Plaza fins a los Corrales que és on hem aparcat.
El Estrecho des de Cedraman.
I per no desaprofitar el dia ens acostem en cotxe al bar del Castillo on esmorzem com cal mirant com plou.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Cedraman al mas de Montón per los Morrones tornant pel barranco de la Cimorreta
Circular al Castillo passant pel Revolcador, el mas Quemao, Cedraman i el Chorrador

Més informació:

  • Cedraman
  • Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
  • Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora 
  • Rodrigo Alfonso, Carles (2012) Cedraman dins Alter21, accessible a la web.

dissabte, 13 d’agost de 2016

D'ALCOSSEBRE A SANTA LLÚCIA I TORRE EBRÍ TORNANT PEL CLOT DEL DIUMENGE

Com cada estiu enguany també ens toca fer una ruta per la Serra d'Irta, i esta vegada no ens compliquem gens i fem tot un clàssic: l'ermita de Santa Llúcia des de les Fonts, i baixant per l'Assegador del Clot del Diumenge retornant per vora mar.

Comencem la ruta a la mateixa platja de les Fonts, lloc curiós on l'aigua naix a la mateixa arena de la platja en un fenomen que es repeteix en altres punts de la serra on els aqüífers descarreguen a la vora o fins i tot dins la mar que a Mallorca anomenen "dolços" per ser surgències d'aigua dolça on hom pot agafar aigua per a beure.
Platja de les Fonts.
A estes hores del matí la platja està deserta. Només hi ha la brigada de neteja i alguns matiners que estan esperant que acaben per plantar els para-sols. Pel passeig algun corredor i caminador aprofita la frescor del matí per a fer exercici i nosaltres també però la frescor se'ns acaba pronte.
Passeig de les Illes Columbretes.
Des de la mateixa platja agafem el passeig de les Illes Columbretes. Bonic passeig a l'ombra dels pins i vorejat de baladres que enfila recte amunt entre la urbanització que envolta la platja.
Escales al "passeig".
De seguida la frescor del matí queda enrere al fer front a la dura pujada que ens farà superar en poc més de mig quilòmetre un desnivell de quasi 150 metres.
Les Fonts des del Garrofer.
El passeig acaba al Garrofer, on una antena corona la punta que domina la platja de les Fonts i el port esportiu. Des d'ací davalla un devessall de pins que amaguen tot de xalets i cases en la vessant de la marina.
El Pinar des del Garrofer.
Nosaltres seguim per l'altra banda on continua una pista que es converteix en senda. Unes marques de PR que començaven a les Fonts ens acompanyen en este tram fins que continuen recte cap a la urbanització del Pinar mentre que nosaltres trenquem a l'esquerra passant per baix de les Coves del Garrofer, situades sota un xicotet cingle.
Coves del Garrofero.
Resseguim un senderol que passa sota el conjunt de coves, usades recentment per a guardar i més antigament per a caçar com demostren les excavacions arqueològiques efectuades en alguna d'elles.
Cingle del Garrofer.
Es tracta d'un tram bonic, situat sota lo Pinar encara que per la part de davant de les coves i vorejant el barranquet del Garrofero no queda rastre del pinar després de patir un incendi fa uns anys que va assolar tot el Racó del Batle.
Urbanització del Pinar.
Resseguim el cingle on estan les coves fins que trobem un pujador per on remuntem els últims metres fins als carrers de la urbanització del Pinar.
Ara ens queda un tros entre els carrers de la urbanització on retrobem les marques del PR.
Santa Llúcia.
Seguint els carrers arribem al camí asfaltat que puja a l'ermita de Santa Llúcia i Sant Josep, i el seguim.
Recte continua la pista que puja a la torre Ebrí, continuació de la ruta (i que recurta el camí) però com anem bé de temps ens acostem a l'ermita què és un magnífic mirador de tota la plana litoral entre Alcossebre i Orpesa.
Interior de l'ermita.
L'ermita de Santa Llúcia i Sant Benet està construïda adosada a una antiga torre de guaita. Es tracta d'una ermita de nau única del segle XVII, senzilla, en l'arquitectura però decorada amb unes pintures murals que cobreixen totalment l'interior.
Aprofitem que està oberta per visitar l'interior on l'ombra i frescor contrasten fortament amb el sol de fora.
Davant l'ermita hi ha les restes arqueològiques d'un poblat de l'edat del bronze i ferro encara en excavació.
Camí de la torre Ebrí.
Tornem enrere sobre els nostres passos i de seguida agafem el PR-CV-431 que ressegueix les crestes de la serra cap a la Torre d'Ebrí.
Tossal de la Barra.
El camí passa per la part de l'ombria, des d'on es domina la vall d'Estopet que s'obre entre els dos braços meridionals de la Serra d'Irta. De l'altra banda queda el castell de Xivert des d'on a l'edat mitjana es governaven totes estes terres.
Vall d'Estopet.
Per dalt del Malentivet eixim a la pista que puja des de l'urbanització del Pinar, i ara cal seguir-la serra amunt. Per sort les vistes compensen, i molt, la montonia de la pista.
Pista d'Ebrí.
Arribem així a la Torre d'Ebrí. La torre d'Ebrí és una de les moltes torres de vigilància costanera bastides al llarg del segle XVI per a defensar la costa i avisar de l'arribada dels pirates algerians i turcs, torres que van estar en ús fins ben entrat el segle XVIII quan l'amenaça va anar minvant fins que va desaparèixer totalment al segle XIX. Herència d'esta època convulsa quan les costes valencianes van quedar despoblades són la fortificada ermita de Santa Llúcia i la Torre de Badum, que es poden vore des de dalt la torre d'Ebrí, així com també es veuen els castells de Xivert i Peníscola, i fins i tot la torre del Rei d'Orpesa.
Torre d'Ebrí.
Hui no pugem a la torre i ens conformem en admirar el paisatge des de sota mentre descansem de la pujada que, a causa de la calor que ja apreta, al final s'ha fet més dura del què toca.
Pla d'Ebrí.
Continuem camí i retornem a la pista que ens porta al pla d'Ebrí on el PR es bifurca. Per l'esquerra continua cap a Campanilles, al cim de la serra (amb una variant que baixa a la vall d'Estopet pel barranc de la Carrera). Nosaltres seguim per la dreta per a baixar a buscar la mar.
Les Fonts des del Pla d'Ebrí.
La pista acaba als peus de la Mola i des d'ací seguim una senda enfitada (i ben marcada) que ressegueix la carrerassa del Clot del Diumenge que enllaça la mar amb la Vall d'Àngel travessant transversalment el terme d'Alcalà.
Mirador dalt la Mola.
Només ens desviem per acostar-nos al cingle que tanca la Mola pel nord des d'on hi ha una panoràmica de la part nord de la serra, amb Campanilles, el Coll d'en Berri, l'Alt de la Bota, ...
Rascler a la Mola.
Retornem a la senda i continuem avall baixant per les vessants pedregoses que queden dalt del Racó de les Engerres i que formen una espècie de crestall rocallós que baixa cap al Pla de la Roda.
Pla de l'Argilaga.
Arribem finalment a un ametlar al peu de les muntanyes i el travessem arribant al Pla de Roda.
Pla de la Roda.
Passem per la Casa dels Protestants, amb una capella, que és una hospederia depenent de l'església anglicana.
Davant mateix de la casa passa el camí de Ribamar i el seguim a la dreta de tornada cap a Alcossebre.
Camí de Ribamar.
Seguim dos-cents metres pel camí, ample i polsós de tan de passar cotxes i de seguida trenquem a l'esquerra seguint les marques del PR i la carrerassa.
Camí de l'Atall.
L'assegador (i el camí) acaben al camí de l'Atall. Per ací continua el PR de retorn a les Fonts, i per ací passa també el pas de la Marina, assegador que recorria antigament tot el litoral valencià.
Platja del Serradal.
El topònim "atall" es repeteix al llarg de la riba de la mar, normalment aplicat a un camí i que ve de l'antic ofici d'atallador.
Els atalladors eren els soldats que havien d'anar a cavall de torre a torre per a vigilar la costa. En este cas des de la torre de Badum fins a la d'Alcossebre, per a avisar en cas d'atac dels pirates berberiscos.
Camí pel pla de Veleta.
Nosaltres seguim també el camí de l'Atall però no ens trobem pirates, només turistes que ja estan prenent posicions a les cales per a prendre el sol, el bany o per a passar el dia.
Cala de la Mundina.
Arribem així a la cala de la Mundina, amb el far que l'acompanya, i ací canviem la senda pel passeig que ens acompanyarà ja quasi fins al final de la ruta.
Passeig marítim des de cala Mundina a cala Blanca.
El primer tram el fem pel passeig marítim que uneix la cala de la Mundina i la cala Blanca. Agradable de fer i amb bones vistes.
A partir de la cala Blanca cal continuar una estona pel camí de Ribamar, ací asfaltat, fins que agafem el passeig de les Fonts.
Passeig a les Fonts.
I seguint el passeig de les Fonts arribem a la platja de les Fonts, menys solitària que fa tres hores quan hem començat la ruta.
Platja de les Fonts.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Triangulant la serra d'Irta: Campanilles, Torre Ebrí i cala Argilaga.
Volta a la Vall d'Estopet
Santa Madalena de Polpís a Alcossebre
Alcossebre - Campanilles - barranc Parra

Més informació: