diumenge, 23 d’abril de 2017

GEOCACHING AL CASTILLO DE PRADAS


Aprofitem la visita a la Villanueva per a fer una curta excursió pels voltants del terme, i com que la fem amb els xiquets que millor que fer-ho seguint  una sèrie de caches que ens portaran des del poble a l'ermita de Pradas de la veïna localitat de San Agustín.


La sèrie, de Leikka, és una de les quatre rutes de geocaching que es poden fer eixint des de la Villanueva, i és la triada per a la ruta de hui.
Eixim del poble per la carretera seguint un passeig que acaba cent metres més enllà de les darreres cases del poble. Ací acaba també el terme de la Villanueva, ben menut, i comença el de San Agustín, ja dins d'Aragó.
Ací trobem també el primer geocache, just quan abandonem la carretera per seguir el camí de l'ermita de Pradas que baixa recte a buscar los Planos que s'estenen al voltant de la capçalera del río Maimona.
L'ampla planícia està coberta d'un mosaic de cultius, carrasques truferes i terres ermes on, cada vegada més, són les carrasques qui guanya terreny. No debades ens trobem dins la principal zona productora de trufa negra del món.

Començament de la ruta.

Camino de San Agustín i de Pradas.

Carrasques truferes.


Arribats a los Planos deixem a l'esquerra el camí vell de la Villanueva a San Agustín, ara perdut, i un poc més avant ens estem una bona estona buscant un nou cache que sembla que se'ns resisteix. Sort de les fotos spoiler perquè si no ...
Seguim avant i travessem el barranco de la Canaleta. Un pontet ens ajuda a salvar l'aigua que corre pel llit i un poc més avant trobem un nou cache.
Travessem la carretera de la Puebla i continuem travessant los Planos cap al Molino. Arribem a un encreuament on hi ha un altre cache i seguim recte. Per la dreta continua el camí de los Mases i per l'esquerra el que va de San Agustín al Molino.

Barranco de la Canaleta.

El Molino.

Camino de Pradas.

Geocache?
Pugem un tossalet i davant nostre queda ja el castell i l'ermita de Pradas.
Arribem en dos camellades a l'ermita, ben cuidada i arreglada, que està sota el castell. El castell és del segle XIII, bastit pels barons d'Escriche per a protegir les seues terres. Al costat del castell es troba l'ermita del segle XIV on hi ha la imatge de la Virgen de Pradas i on els pobles dels voltants acudeixen de romeria. Per esta raó hi ha una porxada al davant per als anys amb mal temps. L'ermita també era propietat del baró d'Escriche qui la va donar als veïns al segle XIX tal i com consta en una inscripció.
Tot i la llegenda que parla de la troballa de la imatge sembla una típica església de reconquesta bastida per a donar servei religiós als masos dels voltants i al mateix castell.
Del castell en queda poca cosa, només destaca la torre d'entrada, la resta de construccions es degueren reutilitzar per a explotació agrícola quan va perdre el caràcter defensiu.

Castillo de Pradas.

Ermita de la Virgen de Pradas.

Torre i porta d'entrada.

Trobem un nou geocache i ens disposem a continuar la sèrie baixant cap a San Agustín. Arribem així a la fuente Honda, lloc on ens donem conter que ens hem equivocat de camí i toca tornar enrere. Per sort la visita a la font paga la pena.
Retornats a l'ermita continuem per dalt del tossal on es troba i que domina los Mases. Algunes fites ens ajuden a seguir el bon camí que ens baixa al puente de Pradas sobre el río Maimona.

Fuente Honda.

Los Mases.

Deixant enrere el castell i l'ermita.

Camí de baixada a los Mases.

Arribem ací (on hi ha un altre cache) i ens aturem a descansar a la vora de l'aigua. Dalt del pont hi ha un parell d'assuts que agafen aigua per a regar i per al Molino, i per la vora estan los Mases, un bon grup de masos. Un poc més amunt queda l'Alameda on com diu el nom crèixen els àlbers.

Riu Maimona.

Puente de Pradas o de los Mases.

Los Mases.

Quan continuem camí ho fem avall, resseguint el curs del riu per la vora i passant per davant d'alguns masos.
A la nostra dreta queda el riu i, dominant-ho tot des de dalt, el castillo de Pradas. A l'esquerra bancals i masos que miren al riu.
Arribem així a la fuente de la Carrasca on hi ha un nou cache. Des d'ací el camí continua cap a los Planos i enllaça amb el camí d'anada però nosaltres portem idea d'allargar un poc més l'excursió i, sobretot, de fer-la circular, així que seguim a l'esquerra per l'altra banda del riu per un caminal que s'endinsa al Rebollar.

El castell des de los Mases.

Fuente de los Mases.


Fuente la Carrasca.

El castell des de la fuente la Carrasca.

El Rebollar és el bosc més extens de San Agustín format bàsicament per roure valencià (quercus faginea) amb coscoll, una combinació curiosa. Un sender local el travessa però nosaltres no el seguirem sinó que trenquem pronte a la dreta per seguir un vell camí que s'acosta a un corral.
El camí travessa el bosquet de roures no massa grans on es nota que han patit el carboneig i la tala de la primera meitat del segle XX. Tot i això conformen un bonic bosquet encara que a estes altures de la primavera encara no tenen fulla, i fan bé perquè la setmana passada encara va gelar i alguns dels brots que hi havia s'han semat.

Camí del Rebollar.

Banquets al començament del Rebollar.

El Rebollar.

Corral del Rebollar.


Eixim del rebollar i arribem a un corral que domina los Planos. Ací acaba el camí i cal anar recte a buscar la carretera de la Puebla. La nostra primera idea era seguir-la per l'esquerra a buscar una pista que ens portaria de retorn al poble, però com se'ns fa tard i ens esperen per a dinar seguim carretera a la dreta de tornada.
Travessem per la carretera los Planos i el río Maimona, i l'abandonem després per seguir sense camí per la vora del barranco de la Canaleta buscant una manera de travessar-lo sense banyar-nos.
Finalment ho fem quasi al costat del camino de los Mases on enllacem amb l'itinerari d'anada.

Pico de Santa Bárbara des de los Planos.

Carretera del mas de Pastores.

Entrant a la Villanueva.


Ja només ens queda la "rochica" de pujada al poble on ens espera un bon paelló per a recuperar forces.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació:



dissabte, 22 d’abril de 2017

DEL MAS DE LA COSTA A LA LLOMA SALTADORA

Fa uns anys el desaparegut Centre Excursionista de València que tenia l'alberg del mas de la Costa (a les antigues escoles) feia un voluntariat mediambiental dins del programa de prevenció d'incendis de conselleria. L'any 2009 van complementar el voluntariat amb l'obertura d'un sender didàctic pels voltants del mas de la Costa. El track, penjat a wikiloc, era un dels que teníem pendent de fer però anava passant el temps i mai ens venia bé ... fins hui. Així que hui, aprofitant que els amics dels camins de ferradura de Llucena han obert una nova senda de pujada a la Lloma Saltadora hem decidit fer les dos sendes en una mateixa ruta per a descobrir nous racons de l'ample terme de Llucena.


Per a començar la ruta hem puja al mas de la Costa i a l'era del mas hem aparcat. Allí parlem amb un veí del mas que ens explica part del camí i moltes altres coses. Ens despedim d'ell (fins a unes hores) i comencem a caminar pel camí del mas d'Orés, que ací coincidix amb la pista que puja al mas de Dalt i al Pelegrinet. De fet trobem al veí del mas de Dalt que baixa per la pista i el saludem.
Un poc més avant, un parell de fites marquen el punt on la pista i el camí del mas d'Orés se'n separen. Nosaltres seguim recte pel vell camí. Este primer tram de senda està net, suposem que gràcies al treball dels "amics" i avancem ràpidament per entre els vells bancals on ara creixen les carrasques i els pins. Als nostres peus queda el mas de Saranto i la fonda comalada que baixa fins al mas de Bartoll que es troba quasi 400 metres més avall.
El camí va resseguint les corbes de nivell, dibuixades a la vessant de la muntanya pels antics bancals que s'esglaonen amunt i avall de la costera. En alguns llocs el camí es confon amb els bancals més estrets però sempre trobem algun tram empedrat que assegura la traça.

El mas de la Costa.

Fites marcant el camí del mas d'Orés.

Camí del mas d'Orés entre bancals.

Si girem el cap darrere nostre queda el mas de la Costa, i al fons Llucena. Al fons corre el barranc del Gorgàs que s'obre pas entre pinars jòvens, i és que tota esta part va patir el gran incendi del 1994 que va cremar els pinars de pi rodeno que coronaven els capolls i vessants més costerudes. D'ací i d'allà queden rodals de pins que van escapar del foc i ens mostren com era el paisatge d'abans del foc. Per sort la natura continua fent camí i els pins i carrasques tornen a colonitzar allò que el foc els va prendre, però bona part dels pinars són massa jòvens i espessos i necessiten una aclarida per part dels humans que tant han fet per alterar l'equilibri mediambiental d'estes terres des de fa segles.
Quan el camí gira un morret que baixa de les Picossa, al davant nostre i en un altre contrafort de la muntanya, s'alça el mas d'Orés.
El mas està en un estret llomet que se'n separa de la vessant. Al nord els bancals del mas conformen una espècie d'amfiteatre aprofitant la millor terra. Més amunt ja no hi ha bancals i només pins i carrasques.
Quan ens acostem ens donem conter que de les cases del mas només es conserva una façana, la resta s'ha assolat i els únics habitants són unes cabres que fugen costera amunt.

El mas d'Orés amb la Lloma de Miret al fons.

Llucena des del mas d'Orés.

La façana, l'únic que queda de la casa. Al darrere la Picossa.

Deixem la magnífica talaia on s'alça el mas i continuem la senda que s'arrapa a la vessant de la muntanya entre bancals, ací menys clara. Arribem així a la font del mas, un simple pouet on s'escola l'aigua des de les Picosses.

Pouet del mas d'Orés.

El mas d'Orés des del pou del mas.

Una fita al costat del pou ens convenç que anem pel bon camí i continuem sense perdre cota fins a un altre morret. Ací la senda baixa seguint una paret de pedra en un lloc que s'ha desbrossat de fa temps. Quan arriba dalt d'un cingle trenca a la dreta baixant per dalt d'una clapissa que si bé no és el camí que seguia el vell camí sí és el més fàcil de netejar.
Arribem així per la part de dalt a l'era del mas de la Gronsa, que al contrari del mas d'Orés s'alça en un llomet que domina el barranc a que dóna nom, voltat de bancals on ara només creixen les argelagues.

Baixant per senda poc clara i neta.

Drecera a la Gronsa que queda baix.

Era i mas de la Gronsa.

Si fins ací la senda estava poc transitada però prou neta i clara, a partir d'ací ja no ho està i cal anar atents per no perdre les traces. Per sort encara es nota per on es va desbrossar fa uns anys i fent voltes per baix del mas arribem a un pouet. Des d'ací la senda volta pels bancals fins que assolim el fons del barranc on ens sorprén trobar un pal amb indicacions que tampoc són massa clares.
Des del poste ens orientem per travessar el barranc i, de l'altra banda, trobem el final d'una vella pista que puja per un pinar (o el que en queda després de l'incendi).
Ara ens toca una llarga pujada per la vella pista que ara s'ha convertit en poc més que un sender estret. La primera part sota el pinar que es va salvar de l'incendi. Conforme anem pujant el pinar deixa pas a un jove bosc mixte de carrasques, roures i pins amb abundància de ginebres en alguns llocs.

Camí entre bancals i argelagues.

Paleta de senyalització esborrada. A dalt el mas de la Gronsa.

Antiga pista en desús que puja des del barranc de la Gronsa al mas de Moltó.

Els Pinars.

Carrascar a la part alta.

Arribem així al punt on hi ha les restes d'un mas que no apareix a la cartografia, com si mai haguera existit, però les parets del que van ser els corrals i la casa, i l'era, donen fe que en algun moment hi va viure gent que va treballar els bancalets de les vores. Algú encara ve perquè a partir d'ací la pista ja és transitable.
La pista continua fent voltes fins que coronem a un collet on hi ha un encreuament de camins. A l'esquerra continua el camí del mas de Moltó (i a l'Aldua), totalment perdut. La pista també hi va però fent més volta. La pista de fet està traçada damunt del camí de la Casa del Samaruc (i del mas d'Agustina, ja en terme del Castillo).
Nosaltres seguim per l'esquerra cap al mas de Miret. Ací el vell camí de ferradura s'ha convertit en una estreta senda que puja cap a la lloma de Miret.

Corral a prop del mas de Moltó.

Collet vora el bassot de Montins.

El camí no puja a la lloma sinó que passa per la dreta del capoll deixant així als nostres peus el barranc de la Gronsa i, darrere d'ell la vista de tot el camí que hem fet des del mas de la Costa.
Arribats a un punt comencem a baixar cap al mas de Miret. Unes fites ens ajuden a no perdre el camí que voreja un pinar i és que fins ací va arribar l'incendi i a partir d'ara trepitjarem terres no cremades on la causa del desboscament és la fam de terres dels segles XIX i primera meitat del XX quan es va abancalar bona part del terme de Llucena per sembrar alguna cosa amb que omplir la panxa.
Arribem al mas de Miret entre tanques de malla metàl·lica que protegeixen les carrasques truferes plantades als vells bancals. Del mas no en queden més que les pedres caigudes i escampades. Queda també un panell explicatiu de la ruta didàctica que explica el paisatge que ens envolta.

El barranc de la Gronsa i el mas de la Costa des de la Lloma de Miret.

Camí del mas de Miret a l'Aldua.

El mas de Miret des de la Lloma Miret.

Tancat per a la truficultura.

Restes del mas de Miret.

Panell explicatiu del "sender didàctic" del mas de la Costa.

Des d'ací un camí baixa per l'esquerra d'una foieta a buscar el pas real d'Aragó, però per variar decidim seguir-ne un altre que mou per la dreta i que acaba perdent-se entre els bancals, així que ens toca pujar a la pista al recte.
Baixem unes passes fins a un revolt on retrobem la traça de l'antic pas ramader, el més important d'estes terres i que va de les altes terres d'Aragó a la Plana i la part baixa d'Espadà. Ara són ben poques les raberes que passen però fins no fa tants anys el tràfec de persones i animals era constant.
La pista, que segueix el traçat del pas, si que està més transitada i ens trobem a dos ciclistes que hi pugen. Però nosaltres seguim el vell camí que no fa tanta volta de manera que ens tornarem a trobar els ciclistes dalt la Lloma Saltadora on es retroben els dos itineraris.

Camí vora els bancals de Miret.

Ciclistes a la pista del Revolcador.

Pel Pas Real passa una senda ampla i fàcil de seguir. Malauradament la gran nevada de l'hivern ha tombat branques de pins i ha obert de tal manera els ginebres que en molts llocs dificulten i retarden el nostre avanç.
Un poc més amunt travessem novament la pista i entrem al Vedat o Vedado a la part del Castillo. I és que el pas està traçat sobre la frontera entre Llucena i el Castillo, que a la vegada fou frontera entre el senyoriu d'Alcalatén i ducat de Villahermosa i també entre el bisbat de Tortosa i el de València, i fou i enara ho és la frontera lingüística entre el castellà i valencià. Un camí ple d'història que discorre per la partició d'aigües entre el riu Villahermosa i el de Llucena.
Passada la pista l'avanç és més fàcil perquè deixem enrere els pinars i travessem una solana pedregosa on el que creixen són els ginebres i savines, acompanyades d'alguns pins solts.
Conforme guanyem altura les vistes són més espectaculars i quan arribem finalment a dalt de la Lloma Saltadora sembla que ja estem a tocar del cel. Només Penyagolosa, davant nostre, queda més alta.
La Lloma Saltadora allarga durant més d'un quilòmetre els seus quasi 1400 metres d'altura (1390 per a ser exactes) i nosaltres la seguim mentre a la dreta divisem totes les muntanyes que ens separen de la mar. Si girem el cap enrere queda la vall del Millars i l'Espadà. I davant nostre Penyagolosa. A l'esquerra els pins no ens deixen vore la vall del Villahermosa.
Seguint per dalt la lloma passem per dalt de les Grades, on se'ns uneix el camí dels Nevaters, ara PR-CV-79, que va de Llucena a Penyagolosa per la Costa. Toca seguir-lo un tros cap a Penyagolosa fins que trobem  unes fites a la dreta per on baixa el nou camí recuperat pels "amics".

Pas Real d'Aragó: ginebres oberts per la neu impedint el pas.

Pas Real d'Aragó: pujant pel Vedat cap a la Lloma Saltadora.

Pas Real d'Aragó: les roques del Vedat.

Pas Real d'Aragó: la Lloma Saltadora.

Penyagolosa des de la Lloma Saltadora.

Fites que marquen el camí de la Lloma a la Font Blanca.

Les fites ens porten al cingle que tanca la lloma per l'est on ens aturem a descansar un poc disfrutant de les vistes que se'ns obren davant dels ulls.
Des d'ací el camí baixa clar, gràcies al marcatge fet  pels "amics". Ací no ha calgut fer massa neteja perquè no hi ha massa vegetació que netejar. Només al peu d'alguns cingles ha calgut esporgar algunes carrasques per tal de facilitar el pas.
El camí baixa costerut cap al mas de la Font Blanca, que veiem baix nostre però al cap de poc el tenim per dalt dels caps. No pugem a vore'l perquè ací les argelagues sí que ocupen bona part de la vessant i no conviden a eixir-ne del camí.
Un poc més avall arribem a la pista que entra al mas de Bernús i allí mateix trobem la font Blanca, d'aigua fresca i abundosa.

Admirant les vistes des de la Lloma.

Camí de la Font Blanca.

Baixant a la Font Blanca. El mas de la Font Blanca queda al fons.

Mas de la Font Blanca.

La Font Blanca.

Com que ja és tard decidim tornar pel camí més curt que no és altre que la pista que seguim cap a la dreta, pujant cap la mas de Xiron.
Deixem a l'esquerra el mas de Xiron i continuem per pista cap al mas de Sabater. Per ací vam passar al gener quan va caure la gran nevada i el nostre objectiu era pujar a la Lloma Saltadora. Malauradament el toll de neu ens va fer impossible arribar-hi (en el temps previst) i vam haver de tornar seguint exàctament el mateix camí que ens queda hui. Aquell dia ens va costar quasi una hora i mitja fer el mateix tros que hui fem en menys d'una hora.
Per sort els "amics" han netejat les branques caigudes per la nevada i avancem ràpid seguint el camí dels Nevaters que baixant de les Graes se'ns afegeix poc abans de desviar-nos a l'esquerra abandonant la pista.

Cabeço pelat i mas d'Otrelles. Més prop el mas del Polit.

Cingle a les Grades.

Camí dels Nevaters a l'ombria del mas de Sabater.

Seguim pel camí que passa pel pou del mas de Sabater a buscar l'Ombria del mas, i seguim per ella baixant deixant a l'esquerra el barranc del Bosquet.
En un morret trobem a l'esquerra el camí que pel mas d'Olària i Bernús va cap a Arminyà i les Roques Llises. Girem ací per l'ombria de la Picossa pasant per dalt del mas del Pelegrinet en un tram de pinar. Al davant tenim la Lloma Bernat i entre nosaltres i ella el riu de Llucena que corre 600 metres més avall.

Mas d'Olària des del camí dels Nevaters.

Camí dels Nevaters al peu de la Picossa.

Pista traçada sobre el vell camí.

La Lloma Bernat a l'altra banda del riu de Llucena.

El collet.

La senda es fa pista i continua per l'ombria abans de traspondre un llomet i, davant nostre, apareix ja el mas de la Costa i cap a ell ens dirigeix la senda fent una llarga diagonal que ens deixa a l'altre costat dels bancals grans del mas.
Només ens queda travessar per la vora un dels bancals per arribar a l'era des d'on hem començat la ruta.

Mas de la Costa des de la Casa de Dalt.

Bancals del mas de la Costa.

Ha estat una ruta llarga però molt interessant, que amb els camins nets bé podria convertir-se en tot un clàssic del terme de Llucena.
I com sempre, abans de tornar a casa fem una visita als bars del poble per recuperar les forces.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Del mas de la Costa al mas de Xiron
mas de la Costa - Lloma Saltadora
mas de la Costa - mas de les Roques Llises
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs


Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Sendero didáctico alrededor del mas de la Costa