dissabte, 16 de setembre de 2017

VILLAMALUR SENSE PERDRE EL CASTELL DE VISTA

Un any més comencem el curs senderista a Villamalur i ho fem amb una ruta curta i un esmorzar llarg.
Enguany i aprofitant el magnífic mapa d'El Tossal Cartografies sobre la serra d'Espadà, hem dissenyat una ruta que passa per un parell de sendes que no coneixíem i es troben molt prop del poble. Així que amb l'excusa de passar per elles hem fet un recorregut circular amb el castell de Villamalur com a centre.

Poc més de les huit del matí ja estàvem a Villamalur i encara que estem a Setembre hui fa un dia fresc de tardor. Ahir va ploure i està el camp fresc i humit.
Passem per la Era del Concejo i el poble encara està dormint. Anit la festa es va allargar molt.
Baixem cap al Cementeri pel camí de Torralba. Es tracta d'una ombria on els bancals es veuen ben verds. Ací creixen cirerers vers i també bords, xops, marfulls i tot de caducifolis, i alguns comencen ja a assenyalar la proximitat de la Tardor.
Deixem enrere el cementeri i travessem el barranco los Vinyales i després de passar un desmonte, quan l'asfalt enfila al Prao, l'abandonem pujant per un vell entrador a l'esquerra.
Era del Concejo.

Camí de Torralba.

Al mateix entrador mou una senda netejada de fa poc que planeja per la falda de la Cabeza del Prado, que queda dalt nostre. Per ací passa una conducció d'aigua i es nota perquè el terra està ple de pedres de l'antiga excavació.
La senda planeja tenint sempre a la nostra dreta la rambla per on passa el GR-36 entre el Prao i la caseta del Cantal. Tantes vegades que hem passat per allí baix i per ací no ho havíem fet mai ... fins ara.
Quan gira el camí davant nostre apareix una raconada ombrívola. Ací els xops competeixen amb l'heura que s'enfila per les soques i les falagueres que creixen en rodals. Un parell de casetes mostren el punt on hi ha la captació d'aigua.
Estem a la fuente del mas del Moro, però no podem beure perquè tota l'aigua es canalitza. De tota manera encara no hem vist el sol, no fa gens de calor i ni tan sols hem suat.
Des d'ací el camí continua per la dreta. No s'ha netejat però està prou clar. Travessa uns bancals i passa per davant d'una imponent surera abans d'arribar a la pista asfaltada de Matet.
Cap al mas del Moro.

Fuente del mas del Moro.

Captació d'aigua.


Travessem la pista i continuem recte per un carril que puja a uns bancals. Ací canvia el sòl i les pissarres i quarsites deixen pas a la pedra calar. A la vegada canvia la vegetació i les sureres i pins negres deixen pas als pins blancs que ens acompanyen en la pujada.
L'entrador acaba a uns bancals d'ametlers i oliveres. Estem sota el Cabezo i només uns metres ens en separen de la senda que corre pel seu cim. Per a pujar, a l'esquerra dels bancals, trobem un senderol que s'enfila entre els pins i ginebres i ens porta dalt en molt poc temps.
Arribem a la senda que recorre les trinxeres del Cabezo i del Jupillo. A l'esquerra queda el Cabezo però nosaltres continuem a la dreta cap al Jupillo.
Conforme avancem per l'ample caminal travessem unes línies de trinxeres i més avant anem trobant nius de metralladores i pous de tiradors que miren cap a la Ràpita i la Lastra, on hi havia la línia contrària.
Pista de Matet.

Sota el Cabezo.

El Cabezo.

Trinxeres cap al Jupillo.

Arribem així al corral del Jupillo, situat al collet on passa el camí de Villamalur a Alcúdia però no el seguim. Continuem recte per la senda de la Buitrera que es troba prou tapada pels pins caiguts l'hivern passat.
Arribem al corral de la Buitrera i un pi gran boltat marca el punt on la senda està més difícil de passar, però tot i així continuem avant un tros més fins que ens decidim a pegar la volta i baixar per la drecera que baixa cap al barranco de los Navarros.
La drecera està prou neta i no han caigut massa pins i ens baixa a la pista de la Cueva del Mas. Arribats ací decidim desviar-nos i fer-li una visita a la cova.
La pista baixa per la vora del barranc fins que mor. Quan acaba mou una senda ampla i neta que comença a pujar per la vessant fins que arriba a la cueva del Mas. La cova no és més que un forat on ix aire calent i com és prou estret i no portem llum no entrem.
El Jupillo.

Camí de la Buitrera.

Baixant al barranco de los Navarros.

Senda a la Cueva del Mas.

Cueva del Mas.

El Pinar des de la Cueva del Mas.

Des de la cova cal tornar arrere per la senda i pista, i remuntar per la pista la Hoya Calosa fins que arribem un punt on se'n fan dos. Decidim seguir per la dreta una pista que continua entre alguns bancals fins que mor. Ací cal pujar al bancal de dalt (seguint el pujador dels senglars) i, travessat el bancal, continuar per la pista que entra.
Un poc més avant es tornen a ajuntar les pistes, just al Mas, en un collet on conflueix el camí d'Alcúdia i la pista que baixa a la Tejería.
Continuem ara recte pel camí d'Alcúdia cap a Villamalur, deixant a la dreta el tossalet on hi ha los Corrales del Mas. Passem pel pinar de la Royaliza i baixem cap al Castillo.
Pista de la Tejería.

Enllaç entre pistes.

La Royaliza.

Només arribar baix trobem a la dreta la senda que baixa al Rubielo. Està netejada de fa poc però és difícil de trobar-ne el començament perquè es confon amb un desmonte que hi ha.
Comencem a baixar per una ombria de rodeno on de seguida els pins apareixen puntejats de roures que en alguns punts semblen dominants i caracteritzaran la primera part de la baixada.
La senda discorre per la vora d'un barranquet que ens separa del castell fins que finalement salta la divisòria i passa a baixar cap al barranco de los Pozos. Ací també canvia el terreny i passa de rodeno a calar fent-ho la vegetació on, a les ombries, continuen apareixent roures.
Entre unes clapisses de roca baixa a buscar el barranco de los Pozos i el travessa circulant per l'altra banda, a la sobalba del Rubielo fins que, finalment, baixa a trobar el barranco del Rubielo que baixa des del collado de Villamalur, i és que el camí que seguim és un dels camins que unia Suera i Villamalur, segurament el més curt.

Senda del Rubielo.

Roures al Rubielo.

Pista del camí vell de Suera.
Arribats al barranc per la dreta i remuntant-lo puja el vell camí de Suera, però nosaltres seguim a l'esquerra baixant pel mateix.
El camí de seguida ix del barranc i puja al cap d'una pista. Ara toca seguir pista avall cap a la Rambla per las Nogueretas.
A la rambla trobem les marques del PR-CV-136 que va des de Suera a Villamalur, i el seguim rambla amunt.
La rambla fa honor al seu nom, amb un llit ample, pedregós i sec. Almenys fins que ens acostem a Cafuentes i trobem que pel llit corre l'aigua.
Un poc més amunt el camí n'ix de la rambla i puja cap a la fuente de Cafuentes on cau un bon xorro d'aigua que omple una gran bassa. Antigament la usaven per a regar, ara els vells bancals d'horta estan tapats d'esbarzers.
Rambla de Villamalur.

Tram amb aigua.

Cafuentes.

Ens aturem un poc a fer un glop d'aigua i continuem amunt pel camí formigonat que ha substituït el vell camí d'Onda. Deixem a la dreta la caseta de Cafuentes abans d'eixir a la carretera.
Travessem la carretera i retallem una revolta que fa pel vell camí fins que tornem a pujar-hi. A partir d'ací el vell camí coincideix amb la carretera i, seguint-la, arribem a la fuente Vieja. Ací està també el llavador d'aigua del poble i a més té millor aigua que la fuente de la Era del Concejo així que aprofitem per llavar-nos i adecentar-nos un poc de cara a l'esmorzar que ens espera.
Carretera Villamalur.

Villamalur des de la carretera.

Fuente Vieja.

Llavant al llavador.
 Ja només ens queden uns metres per arribar a Villamalur i ja sentim la xaranga tocant (i desafinant) i ens espera la festa, l'esmorzar i les vaques (des de la barrera).

Xaranga festera.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

La rambla de Villamalur i el camino de Ayódar
Entre Villamalur  i Ayódar pel Castillejo i Reca
d'Ayódar a Villamalur per la rambla
Villamalur: el Castillo i les trinxeres del Cabezo
Suera: de Castro a la Buitrera per la Sima i el Cantal

Més informació:
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies
  • Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  •  (1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
  • (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Villamalur. Generalitat Valenciana

diumenge, 23 de juliol de 2017

DE CASTELBOUC A SANT ENIMIE PER LES GORGES DEL TARN

Fins ara totes les entrades del blog bàsicament eren per ressenyar caminades (amb algunes honroses excepcions) però l'entrada de hui és prou diferent. Sense deixar de banda la temàtica muntanyenca habitual, no debades les Gòrjas de Tarn s'emmarquen dins del Massís Central francés, i més concretament dins el parc nacional de les Cevennes, el tram del riu Tarn que hem fet no l'hem recorregut caminant sinó amb barqueta.
Un bon grapat d'empreses ofereixen barques per a descendir els 50 km de gorges del Tarn en rutes que van des dels 8 als 80 km (en cinc dies) nosaltres com que no ho havíem fet mai vam triar-ne una de 10 km amb "la Cazelle" que ens permetia fer una aproximació al kaiac. A més l'avantatge és que l'empresa ens portaria amb minibus fins al lloc d'eixida i tindríem tot el temps que vulguerem per baixar. Com que pensàvem que no ens costaria molt no vam agafar el dinar, mal fet! perquè el riu convida a aturar-se i descansar a cada racó allargant molt la ruta.

Amb el bus ens acosten a dalt de Castelboc, un poblet penjat a la vora del riu, sota el castell que li dóna nom, i allí comencem la ruta amb dos kayacs de dos places. El riu no porta massa aigua així que en cas de caure el perill més gran és banyar-se en l'aigua que massa calenta no està.
De fet porta tan poca aigua en alguns trams que toca baixar i arrossegar el kayac. Per a nosaltres que estem aprenent ja ens va bé.
Tampoc duu massa corrent de manera que en molts trams toca palejar prou mentre que en altres ens deixem endur per la corrent disfrutant del paisatge que ens envolta, fins que arriba algun curt tram de ràpids on cal fixar-se per on passar, sobretot per a no encallar en la grava que forma alterons entre els canals en que es divideix l'aigua.
Deixem enrere Castelboc i el seu castell i enfilem cap a Prades. A l'arribar a vistes del poble l'aigua s'encalma represada per un gran assut que deriva l'aigua per a l'aprofitament hidroelèctric. Ací cal seguir les indicacions per a baixar per la dreta i dur la barca a mà per a salvar el salt de l'assut.

Pont a Castelboc.

Començant la "ruta" aquàtica.

Castelboc, el castell i el poble penjats a la gorja.


Deixant enrere Castelboc.
Estem a la part baixa del poble on hi ha les darreres cases i un poc més amunt hi ha una font i bany públics on aprofitem per agafar aigua perquè el dia és calorós i l'aigua del riu refresca però només per fora.
Salvat l'assut encarem la part final de la ruta en un tram de gorja més obert encara que espectacular, i és que ací el Tarn s'obre pas excavant una vall de 500 metres de profunditat entre les "causses" o grans altiplans calcaris de Sauvatèrra, al nord, i de Mejan, al sud.
La vessant de la Solana està coberta per un pinar esclarissat de pi negre mentre que a l'ombria creixen roures. És a la vora del riu on creix la vegetació caducifòlia, més fresca i això és el que distingeix el paisatge de les valls que travessen les terres altes del sistema Ibèric meridional.

La Gorja, molt oberta a la part alta.


Prades dominant el riu als peus del castell.

Assut a Prades.

Salvant l'assut arrossegant els kaiacs.
El riu ací alterna zones sense corrent amb xicotets ràpids fàcils de passar, abans d'arribar a un càmping, que deixem a l'esquerra. Poc després travessem sota un pontet i entrem a una part més espectacular amb cingles que cauen a plom sobre l'aigua. Un poc més avant queda Santa Enimia on comença el tram més espectacular del riu però a nosaltres se'ns acaba l'aventura. Un poc més avant trobem l'embarcador de la Cazelle on acaba el nostre trajecte.


Sense l'aigua el paisatge sembla familiar.


El riu torna a engorjar-se camí de Santa Enimia.
Ha sigut una bona experiència d'iniciació que ens deixa amb ganes de més, i és que les Gorges del Tarn donen molt més de sí, tan per a caminar-les com, sobretot, per a recòrrer-les per dins de l'aigua.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació:

dissabte, 15 de juliol de 2017

NACIMIENTO DEL RIO CUERVO


Un estiu més anem d'acampada a la sierra d'Albarracín, i aprofitem per fer una ruta de «naixements de rius». Així que visitem el naixement del Tajo (o almenys el seu monument) a Fuente García. El Estrecho del Infierno i el de San Blas, on naix el Xúquer a Tragacete , i finalment el naixement del río Cuervo veí de l'anterior. Encara de tornada ens acostarem al naixement del Guadalaviar però malauradament o es troba sec o no el vam saber trobar.

El més espectacular dels quatre naixements (i l'únic amb aigua) és el del río Cuervo, encara que la forta sequera d'enguany fa que no lluïsca tant com altres anys o en èpoques més plujoses.
Des del pàrquing seguim el «sendero del nacimiento», sender adaptat que ens porta fins a una cascada formada per l'acumulació de tobes o pedra tosca. La pedra tosca (toba) es crea al dipositar-se la calç que porta l'aigua en els llocs on s'estanca, normalment ho fa sobre les molses i altra vegetació que hi creix que, al morir-se, deixa els forats característics d'esta pedra més bé tova.

Cartell inici ruta.

Sender adaptat.

Cascada tobàcia.
Passada la cascada continuem riu amunt sempre prop de l'aigua de manera que podem contemplar les clares i fredes aigües del riu fins que finalment el travessem per un pont i ens en separem arribant a una explanada. Des d'ací tenim tres opcions: per la vora del riu continua la senda que duu a la surgència on naix el riu. Per l'esquerra retorna el sender per la vora dreta del riu fins al pàrquing, i recte mou el «sendero de la turbera» que ens torna al pàrquing però fent més volta.
Evidentment triem la primera acostant-nos a vore el naixement del riu que està a pocs metres. Ací el riu naix sota una balma d'entre les penyes. La vegetació que l'envolta li dóna un aire diferent al paisatge.
 
Senda del naixement.




Naixement del riu.

Després de visitar el naixement retornem a l'encreuament i continuem pel «sendero de la turbera». Ací el paisatge canvia a l'allunyar-nos del riu desapareixent la vegetació de ribera i deixant pas a un pinar amb boix.
La senda planeja un poc i comença a baixar per la vessant de la muntanya acostant-nos a una cova usada per a guardar ovelles. Guaitem l'interior obert en la pedra tosca, tan comuna en tota esta zona on descarrega l'aqüífer del Cerro de San Felipe abans de continuar la baixada.
Senda de la turbera.

Seguim baixant entre el pinar i arribem a un punt on enllaça amb el «sendero del pinar» la tercera de les sendes traçades al monumento natural del Nacimiento del Río Cuervo. Esta és molt més llarga i la deixem per a una altra ocasió, tal vegada combinant-la amb el Cerro de SanFelipe o el Estrecho del Infierno.
Passat l'enllaç el sender gira a l'esquerra i ens porta a passar per la vora de la turbera que li dona nom. Uns cartells ens adverteixen que és un lloc fràgil i no s'ha d'entrar.
Seguim uns metres més i enllacem amb el sender que retorna per la vessant dreta del riu. Només hem de continuar uns centenars de metres per ell i travessar-lo per estar de retorn al pàrquing després de la breu passejada.




Més informació: