dissabte, 24 de novembre del 2012

DE LA NEVERA A LA RÀPITA

Hui hem fet una volta un tant estranya. Hem anat de la Nevera d'Algimia a la cova de l'Estuco per a pujar fins a los Castañeros, baixant a la Nevera i després hem pujat per las dos Teticas i los Cubos a la Rápita, baixant per Cuatro Caminos i la vall de Xinquer, retornant a la Nevera.
La variant de la cova de l'Estuco té la seua explicació i és que havíem de fer temps per a trobar-nos amb Àlvar, Paco i Miguel Angel que estaven fent la circular als 5mils d'espadà. Al final no ens hem trobat amb ells fins a dalt de la Ràpita, però hem trobat a Seriols a la Nevera i s'ha afegit a la colla.
Com que Àlvar, Paco i Miguel Angel hem van acompanyar este estiu a la pujada al Tossau de Mar quan estava fent la volta a la Vall d'Aran, també volia acompanyar-los un tros a la circular dels 5 mils. Encara que ha estat un tros ben curt.

Però no anem tan de pressa.
Hem eixit des del coll de la Nevera seguint la pista a la Ibola (i a Almedíjar per Juan Vicente i la Rodana). Fem el primer tros de pressa per entrar en calor doncs el sol no pega a l'ombria de los Cinglos del Buho, que passem per baix, pegant-los la volta al seguir la pista.
Tardor al barranco Malo.

A la nostra dreta els barrancs d'Aguas Negras i Malo es troben tacats del groc i roig de les nogueroles que estan perdent la fulla i posen una nota de color tardorenc.
Passem per la vora de dos refugis excavats a la vora de la pista i un poc més avant  enllaça la senda de la Fuente la Calzada a Espadà.
El camí gira a buscar el reguero de la Sima que baixa per davant la Cueva de l'Estuco, i just al travessar-lo deixem la pista i agafem la senda que enfila cap a Espadà.
Enfilant el reguero de la Sima.

A la dreta hem deixat el sender que puja a la Cueva del Estuco. Nosaltres seguim un sender més ample i net, per on puja la Maratón de Espadán, que remunta cap a los Castañeros i des d'ací segueix la carena d'Espadà.
El camí discorre a l'ombra de sureres i pins, més sureres a la part baixa i més pins a la part alta, on es fan dominants en un bonic pinar.
Arribant al collado de los Castañeros.

Arribem just al pinar a l'enllaç amb la senda que puja des de la Nevera al Pic d'Espadà, per on passa el PR-CV-63.6 que seguim a l'esquerra, de retorn a la Nevera.
Confiàvem en trobar-nos ací amb Àlvar i com que no sabem si estan davant o darrere nostre anem baixant cap a la Nevera on hem quedat de reunir-nos.
Los Castañeros.

Comencem a baixar deixant a la nostra dreta los Castañeros i resseguim un morret calcari més obert des d'on hi ha bones vistes cap a ponent, però de seguida el camí enfila la ombria de la Nevera, coberta d'un espès pinar i, normalment, humida i fangosa.
Baixada per l'ombria de la Nevera.

El camí fa un parell de revoltes per a baixar la forta pendent que ens separa del coll. Com sol ser habitual a l'hivern quan el sol no li pega en tot el dia el terra està esvarós i cal anar en conte de no fer un mal pas, sobretot el tram final arribant a la nevera quan baixa més recte.
Arribem finalment a la Nevera d'Algimia (antigament dita d'Onda al vendre's allí la neu) i al coll d'on hem eixit i no ens trobem a Àlvar i companyia, però si a Seriols que ha vingut a pujar a Espadà i que canvia d'idea (molt fàcilment) i se'ns afegeix per a pujar a la Ràpita.
Nevera d'Algimia.

Fem un poc de temps per vore si ens agafen els dels 5mils i els fem un toc. Encara estan a la Pastora, o siga que els queda un trosset per arribar baix per tant decidim continuar ruta, però xino-xano a vore si ens agarren abans d'arribar a la Ràpita.
Anem pujant per la solana de la primera de les dos Teticas. Ens ho agafem amb calma i disfrutem del solet que no hem tingut a Espadà.
Cim d'una de les Dos Teticas.

Des de la primera es poden vore els nius d'ametralladores d'enfront. Baixem al Si i des d'allí ens dirigim a la Ceja de Xinquer des d'on comencem la pujada de veritat a la Ràpita.
La senda ha estat netejada i és ampla i clara. Just al coll deixem a la dreta la senda que baixa a Xinquer, també neta, mentre que a l'esquerra queda la senda que baixa a la fuente la calzada, a hores d'ara quasi impracticable i que necessita una bona neteja.
Fem una primera pujada i de seguida trobem un descanset al passar unes trinxeres. Fem una segona rampa que acaba just on (segons els mapes) es troba la fuente del corral de Nizcarro, a hores d'ara en un lloc sense sendes.
Senda de la Ràpita.
La tercera costera ens duu al Pinar de los Cubos, a l'Alto de los Cubos que s'allarga fins el peu de la Ràpita.
Pinar de los Cubos.

A partir d'ací comencen a aparèixer alguns roures rebolls, una de les rareses botàniques de la serra i que només es troben en les ombries al voltant de la Ràpita. Per desgràcia un llamp va provocar un incendi just a l'ombria de la Ràpita fa uns anys i, malgrat que les brigades el van apagar ràpidament, va cremar una part del rebollar que hi havia vora el cim.
Una darrera costera, fora ja del bosc per l'incendi ja dit, ens duu al cim de la Ràpita on ens estem admirant el paisatge magnífic dels voltants.
Uns moments després ja veiem a Àlvar, Paco i Miguel Ángel que eixen del pinar enfilant la darrera costera i ens saludem al cim, el seu segon cim i encara els en queden tres, encara que més fàcils.
Trobada al cim, açò és el que els polítics anomenen una Cimera.

No ens entretenim molt doncs se'ns fa tard i no hi ha temps a perdre així que anem xerrant mentre baixem cap al coll de Villamalur (des d'Algimia).
Collado de Villamalur.

Ací ens despedim amb la idea de fer alguna altra ruta junts, però més llarga. Ells continuen cap a la Lastra mentre nosaltres baixem a Cuatro Caminos.
Continuem pel camí vell d'Algimia a Villamalur, dos dels quatre camins que s'encreuen a la collada, els altres són el de Matet a Alcudia.
La Ràpita des del camí de Villamalur.

La senda en balcó permet una magnífica panoràmica de tota la vall de Xinquer, amb una notable diferència entre la solana i l'ombria, la primera calar i coberta per un pinar de pi blanc que va fent-se gran i l'ombria de rodeno, coberta per pins vers o de rodeno, roures i un bosquet de castanyers a la vora del barranc.
Arribem a Cuatro Caminos i trobem gent buscant bolets, n'hem trobada també al voltant de la Nevera, i és que sembla que la moda dels bolets ha arribat amb força a Espadà. Cal esperar que els boletaires d'Espadà siguen més respectuosos que els del Maestrat i els Ports i, entre d'altres coses, no ompliguen de fem les muntanyes (jo he vist bosses de basura penjant dels pins esperant, pot ser, que passe el servei de recollida pel pinar).
Comencem a baixar per la solana però abans d'arribar a la fuente la Solana la pista canvia de vessant per a passar per l'ombria.
Travessem el barranc de Xinquer just a sota de la Fuente del Baladre, amagada entre la vegetació intransitable que creix a l'ombria, i comencem a vore castanyers.
Un poc més avant creuem el grup més gran de castanyers de la serra, i també el més accessible a l'estar a la vora de la pista.
Travessant els castanyers.

Els castanyers li donen un toc de color al paisatge, però no són els únics; també els roures, les nogueroles, els xops i els llidoners que creixen a les barrancades.
Continuem camí fins arribar a l'altura de la fuente el Corral (de l'altra banda de la vall) on deixem la pista de Xinquer on, encara no hem arribat, i agafem la del Puntal del Gordo que ens retornarà al collado de la Nevera.
Deixem a la dreta una vella pista convertida en senda que puja pel Finestral i el Ventisquero al collado de Villamalur, més tapada que menys, i anem fent la volta sota la Ceja del Xinquer i las Dos Teticas per on hem passat abans.
Arribem a un collet que separa las Teticas del Puntal del Gordo i aprofitem per acostar-nos al Puntal on es troba un bunker, encara ben conservat, i un monument restaurat en record de dos germans, oficials del tercio de Navarra, que van morir en eixe lloc.
Niu d'ametralladores al Puntal del Gordo.

Després de la visita continuem camí per la pista que enllaça amb la senda que pujava des de Xinquer (ara perduda) a l'altura d'una caseta on hi ha caixes d'abelles.
Només ens queda pujar un parell de llaçades que ens situen al collet que separa las Teticas del Corral del Rey.
Coll al Corral del Rey.

Ací coincidim amb un grup de ciclistes i fem la pujada junts doncs ells no avancen més en bici que nosaltres a peu. Només arribar al pla ja ens deixen enrere.
Refem el camí del principi deixant el corral del Blanquillo (per on puja la senda de la Ràpita) a la dreta i baixant al collado la Nevera.
Només ens queda una darrera parada al bar d'Alcudia per a no perdre la costum abans de tornar cap a casa.

Ací està el track:



I ací uns altres tracks que comparteixen algun tros del recorregut:


4 camins - campana - 4 camins
alcudia - 4 camins 
pedralba - la rapita - pedralba
sueras - 4 camins - sueras
alcudia - espada - rapita - xinquer
fonts de castro - 4 camins més informació d'esta ruta ací

5mils espadà 2010
4mils d'espadà
nevera - ràpita (amb raquetes)
nevera - ràpita informació detallada ací
ft calçada - ft parra - pic espadà informació detallada ací.
ft calçada - pic espadà
algimia - espadà - alcudia
ft calzada - espadà - nevera 

algimia - matet - algimia
algimia - la lastra informació detallada ací
volta pel xinquer més informació ací
4camins - rapita
2 mils espadà 2012 més informació ací
el cantal - nevera villamalur més informació ací


Ací teniu el recorregut del Agua Negra i la Cueva del Estuco per a xiquets.



Més informació:

  • Garcia Osuna, Antoni Toponímia dels pobles valencians, Algimia de Almonacid, Ed. AVL, València, 2010 accessible a la web.
  • Terrasit
  • Herbari virtual UIB
  • Boira i Muñoz, Pascual (2012) Les Neveres de la Província de Castelló Autoedició




diumenge, 18 de novembre del 2012

DE FRÍAS AL MOLINO DE MOSCARDÓN PER LA FUENTE DEL BUEY, TORNANT PEL CAMÍ VELL

Després de ben sopats, dormits i desdijunats a l'hostal de Frías ens disposem a complir el programa del dia.
Si ahir vam estar per la part baixa de la serra hui ens toca recórrer la part més alta i més solitària. Això i l'oratge que no acompanya massa fan que només ens trobem un pastor en tot el recorregut.

El camí comença just davant l'Hostal i el primer que fem (com sempre que ve Ceci) són uns estiraments per posar a punt les cames
Estirant abans de caminar.

Tot seguit comencem a caminar per la carretera de Moscardón, però només passar els llavadors girem a la dreta per la vora del camp de futbol, i deixant a l'esquerra un tentadero de bous.
Seguim el camino de la fuente del Buey marcat amb estaques de color verd i que retorna per las Canalejas i el Cuerno. Ací mateix hi ha un cartell que explica la ruta.
Cartell del Sendero local a la fuente del Buey.

Nosaltres el farem en sentit contrari al proposat, anant pel Cuerno i las Canalejas a la fuente el Buey.
De seguida passem una espècie de collet i deixem el camí ample per seguir a l'esquerra per un camí herbós que enfila recte cap al Cuerno, que no veiem per la boira, passant per una granja.
Senda al Cuerno.

Travessem el Arroyo de las Cañadillas i passem per la vora de la granja, entre camps de cultiu de cereal. La senyalització del sender ens confon un poc, però decidim seguir recte cap al cim i, passats els darrers camps de cultiu retrobem les estaques verdes de la ruta.
El fet d'estar abalisada per a fer-la en sentit contrari i amb molt poques senyals fa que més d'una vegada perdem la ruta, encara que sempre acabem retrobant-la.
Comencem a pujar les vessants herboses de la Dehesa, que s'estén als peus del Cuerno, on el pinar va guanyant terreny als prats i cultius fins que trobem un pal indicador amb la direcció on es troba la fuente del Pinar (que veiem ben aprop) i la Nevera.
Cartell indicador a la pujada al Cuerno. Frías al fons.

Com que està molt prop ens acostem a trobar la Nevera de Frías. Es tracta d'un pou de neu circular de reduïdes dimensions i que, segurament, tenia una coberta provisional. Pel lloc on es troba i les dimensions suposem que només fou usada per a abastir de neu els veïns de Frías.
Nevera de Frías.
Foto de J.P. Adsuara.

Reprenem el camí amunt, molt envaït en esta vessant d'ombria per aranyons, cirerers de pastor i altres plantes espinoses de llocs freds i humits que han tapat en part la ruta principal. Anem pujant amb algun tram recte fins que finalment assolim el cim del Cuerno, vèrtex geodèsic de segon ordre.
Cim del Cuerno.
Foto de J.P. Adsuara.

El cim és l'extrem d'un gran altiplà, dels tants que hi ha en esta part de la serra, que es projecta com la proa d'un vaixell sobre la foia on s'està Frías. A dalt de tot hi ha una torre de vigilància forestal, una caseta per al guarda i el vèrtex. Les trinxeres de la guerra envolten el cim i al peu d'una penya hi ha un refugi de la guerra tancat amb paret de pedra seca. Les vistes són magnífiques però hui ens trobem dins la boira i no podem vore més que unes desenes de metres.
Continuem camí per la pista que arriba al cim, a buscar l'antic camino de las Canalejas que puja des de Frías a las Canalejas i baixa a la fuente del Buey.
Com que tardem molt en trobar la senyal que ens marca el desviament decidim enfilar camp a través on ens sembla que podia estar ja el camí però sense trobar-lo.
Per sort trobem un pastor que ens indica per on passa el camí, i allí mateix tornem a trobar les estaques verdes del Sendero de la fuente del Buey.
Pastor amb ovelles a las Canalejas.
Foto de J. P. Adsuara.

Ens endinsem en un pinar més o menys espès que s'estén per las Canalejas fins a la fuente del Buey i trobem un carril que passa per damunt el vell camí. L'anem seguint fins arribar als Corrales de las Canteras, on el pinar deixa pas als prats.
Corrals a las Canteras.
Foto J. P. Adsuara.

Ací el carril es perd i mirem de continuar recte a buscar per on continua però perdem les marques i ens toca baixar els cingles de las Canteras, no molt alts, cap a la foia de la fuente del Buey.
La fuente del Buey.

La fuente del Buey és una ampla plana argilosa voltada de llomes calcàries al peu de les quals hi ha diverses surgències d'aigua, la més important de les quals és la fuente del buey que forma un rierol que desguassa al centre de la plana on es formen tolls i basses en un ambient marjalenc voltat de prats humits i que formen un dels pocs tremedals (torbera) calcícoles de la serra.
Just a la vora de la fuente del Buey es trobava l'antic mas, ara assolat i l'ermita, encara en peu però usada com a corral.
Esmorzant a la fuente del Buey.
Foto de J.P. Adsuara.

Ací mateix esmorzem a cobert d'una tenyada que ens estalvia les poques gotes que s'escapen dels núvols baixos.
Després d'esmorzar ràpidament perquè el fred i la humitat són intenses, ens tornem a posar en camí  per la pista que ve des de la carretera forestal del Vallecillo.
El Sendero de la fuente el Buey, que seguíem, retorna per la Cañada i la fuente el Mosquito a Frías.
Prats de la fuente del Buey.

Anem fent la volta a l'extrem nord de la fuente el Buey, just al peu de les muntanyoles que la voregen. De totes bandes baixen riuents d'aigua a alimentar els prats. Es noten les pluges recents per la humitat que apareix per tots els racons del terreny.
Arribem a la carretera forestal de Frías (i Moscardón) al Vallecillo i seguim recte camp a través, per on, més o menys, anava el vell camí des de Moscardón a la Muela i la fuente del Buey.
Camp a través per las Fuentecillas.

Anem travessant els pinars i amb el GPS en mà adreçant-nos cap al camí original. Per ací aprop es troba la Sima Narro però com que no sabem exactament on queda ni ens preocupem de buscar-la, queda pendent per una altra vegada tindre excusa per tornar.
Arribem a un encreuament de carrils enmig del pinar i continuem recte per un carril que segueix l'antic camí que, de tant en tant, es pot distingir a la vora.
Cami vell i pista nova.
El camí enfila una baixada pronunciada on s'acaba l'altiplà de Juanfría fins als prats que envolten la fuente la Muela.
Als peus de la calcària apareixen gresos i arenes que li aporten humitat al terreny i també una vegetació més humida amb nombroses espècies de fulla caduca, ara sense fulla.
Just davant nostre s'obren els barrancs que conflueixen en Moscardón: el Masegar per la dreta i el del Prado Molinero per l'esquerra.
Arribant a la fuente la Muela.

Entre prats i un pinar adevesat arribema la fuente la Muela, vorejada de pinars de repoblació. Per ací passa la ruta de los Miradores i el sender del Parque fluvial que ja vam seguir en un altra ocasió.
Continuem recte cap a la Muela i els pins van deixant pas als roures, amb les fulles daurades però encara a l'arbre.
Corral de la Muela.
Foto de J. P. Adsuara.

Passem pel corral de la Muela i enfilem la baixada cap al Masegar per un bonic camí de ferradura que travessa la roureda fent llaçades. Fa un mes els roures començaven a canviar de color i els orons ja lluïen un roig viu, ara els orons han perdut la fulla però els roures pinten esplèndids.
Camino de la Muela travessant la roureda.

A meitat baixada comença a ploure. Ja pensàvem que ens escaparíem de l'aigua però per dissort no és així. Cal treure els paraigües, capelines i impermeables perquè no té pinta de parar.
Comença la pluja.

Seguim baixant sota una pluja que si no és intensa si és constant fins que arribem al barranco del Masegar. Ací deixem enrere els roures i davant nostre s'estenen  vells camps de cultiu, ara prats, voltats de bardisses d'aranyons i espinalbs sense fulles però tan carregats de fruit que acoloreixen les vores del camí de roig i blau.
Baixant vora el barranco del Masegar.

La idea era acostar-nos a Moscardón pel camino de la Muela que travessa el Masegar i dinar allí, però vist el temps decidim no passar pel poble doncs es possible que entrats al bar ja no n'isquem.
Baixem doncs per un camí que segueix el barranco del Masegar fins a la carretera de Frías.
Carretera de Frías.

Des d'ací ens desviem per vore el Molino, però just en eixe moment comença a ploure més fort i anem a arrecerar-nos a l'àrea recreativa de la Balsa.
Després de deliberar decidim continuar cap a Frías i dinar una vegada acabada la ruta així que tornem a eixir a la carretera per avançar camí.
Moscardón des de la carretera de Frías.

La ruta del Parque fluvial permet anar fins a la fuente del Tubillo, i fins i tot fins al Pino Gordo paral·lels a la carretera però sense xafar asfalt, però conforme està el dia decidim continuar per l'asfalt i, de tota manera, tampoc trobem cap cotxe.
El Pino Gordo.

Anem seguint el camí vell de Moscardón a Frías, que no deixarem en cap moment i que ací ha estat substituït per la carretera.
A l'arribar al Pino Gordo abandonem la carretera que continua per la vora del barranquet del Prado Molinero i seguim recte cap a la Hoya de Calomarde, ample fondal que s'obri entre la Molatilla i la Morezuela.
Just al fons es troba el corral de las Covatillas, sota uns cingles que formen unes xicotetes balmes. Just davant continua el camí vell on hi ha un cartell indicador de la ruta de los miradores (la ruta del Parque fluvial l'hem deixada a l'esquerra, camí de la fuente del Batanero).
Hoya de Calomarde.

Enfilem la pista de treure fusta feta damunt el vell camí que, de seguida trobem per la vora de la pista i que puja fent llaçades per una magnífica roureda.
El camí no és massa difícil de seguir, sobretot perquè als punts més complicats trobarem fites que marquen la continuïtat no sempre evident. Per sort ja no plou així que els paraigües no ens fan nosa per l'estret caminal.
Camí vell de Moscardón dalt de las Covatillas.

Eixim de la roureda i enfilem un bonic bosc mixte on s'han netejat les branques que envaïen el camí. Gràcies a qui va netejar i enfitar el camí nosaltres encara podem seguir els passos que tants veïns de Moscardón i Frías van fer en temps passats.
Tram esporgat i enfitat.

Quan ja arribem a dalt a Los Pozuelos els pins es fan omnipresents.
Travessem la carretera forestal de Calomarde a Moscardón (i el Vallecillo) i continuem per una pista que ha pres el lloc del vell camí de ferradura.

Entrem al terme de Frías per la Cruceta i continuem pujant poc a poc fins que passem un collet entre dos moletes i ens aturem a fer un descans aprofitant que sembla que no plourà de moment. Aprofitem també per collir uns quants fredolics que abunden per la zona.
Continuem per la pista però de seguida veiem que ens hem equivocat i, buscant i seguint el GPS on duem carregat el traçat del camí vell, trobem l'antic camí de ferradura que es separa de la pista per a baixar directe cap a Valdevalero
Cinta marcant el camí.

El camí no es distingiria de la resta del pinar si no fora per les cintes blanques que algú ha posat per a marcar-lo. Gràcies a elles trobem sense dificultats la senda de baixada, ara més evident, que mor als primers bancals conreats.
Camps que han ocupat l'antic camí.

Travessem els camps seguint el camí, i en algun tros al recte doncs els cultius s'han menjat el camí usurpant el camí públic, i travessem el barranco del Horcajo, que s'enfonsa a buscar Frías.
Nosaltres continuem per una pista que planeja resseguint el Puntal de las Banderas i abocant a la carretera de Calomarde.
Travessem la carretera ja a les envistes de Frías i continuem per la carretera forestal de la fuente del Berro, abandonant-la al primer collet per a baixar a Frías per la solana de la Muela.
Arribant a Frías.

Ens dirigim a l'hostal i, fem de mala gana els estiraments de Ceci per encarar de bona gana el dinar a la vora de l'estufa de l'hostal.
Esperem tindre salut per tornar l'any vinent a descobrir nous racons de la Sierra de Albarracín.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen algun tros del recorregut:

moscardon - fuente la muela - pino gordo més informació ací
el vallecillo - villarejo - sarriosa - moscardon
frias - calomarde

Més informació:

  • Web de l'ajuntament de Frías de Albarracín
  • Web de l'ajuntament de Moscardón
  • Web de Frías de Albarracín
  • SITAR
  • CECAL
  • Camping el Algarbe
  • Senderos de Aragón
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y sierra de Albarracín Ed. PRAMES, 1996
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES, 2006
  • VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES, 2003

dissabte, 17 de novembre del 2012

DE DORNAQUE A LA LAGUNA DE BEZAS PER LA PEÑA DE LA CRUZ I RETORN PER BEZAS


Un any més, i ja en van uns quants, tornem a la Sierra de Albarracín per descobrir nous racons i paratges. Com l'any passat vam fer ruta per l'extrem nord enguany farem un parell de rutes circulars pel sud de la serra.
La primera ruta serà per la part dels Pinares de Rodeno, mentre que la segona la farem entre Frías i Moscardón.

Eixim des del centre de Interpretació de Dornaque cap a la Fuente Buena per la vora del barranco de la Rochuela, que seguirem durant la primera part del recorregut.
Eixint de Dornaque.

L'inici de la ruta és pel fons de la vall, entre xops que van canviant de color, i prats i bardisses que separen els pinars dels dos vessants. Per un vell camí tallat al trànsit arribem a l'àrea recreativa de Fuente Buena, amb taules i jocs, i font de l'altra banda de la carretera de Toril.
Camí vell de Dornaque.

Eixim a la carretera de Toril i la seguim remuntant el barranc fins que, uns centenars de metres més avant, trobem a l'esquerra el vell camí de Dornaque. Baixem de la carretera i agafem el vell camí, ample i planer, que puja per la vora de la carretera fins que esta se'n desvia, per a seguir recte cap al mas.
Mas de Dornaque.

Passem per la vora del mas on enllacem amb una pista. El mas es troba envoltat de prats i camps de conreu que alternen amb bosquets de pins i de roures conformant un paisatge natural de gran riquesa.
Saludem el masover que s'està a la porta i alguns li pregunten pel camí a seguir, i continuem per la pista de Ligros per una ampla nava que separa els termes de Bezas i de Saldón i per on, antigament, passaven les raberes del "Paso del Melón". La pista ha substituït ara l'antic assagador del qual no en queda rastre.
Travessant el bosc mixte de Dornaque.

Endinsant-nos al pinar, clapejat de roures, sentim trets i trobem un caçador que està caçant al tord. Ens avisa que cal anar amb compte que és temporada de caça, i li fem cas.
Un poc més avant trobem un altre caçador que ens reprèn per entrar dins una propietat privada tot i estar prohibit. Ens estranyem doncs no hem trobat cap senyal. Més avant, a l'eixir de la finca trobarem una senyal de "coto intensivo de caza" i una altra prohibint el pas a persones i vehicles. No n'hem trobat cap per on hem entrat i ens hem limitat a seguir una ruta publicada per Rutas CAI Aragón al llibre sobre El Rodeno. Ens disculpem per si hem fet alguna cosa il·legal (tot i que a hores d'ara encara tinc els meus dubtes sobre sí és lícit prohibir el pas, estaria més clar si a Albarracín s'haguera fet l'inventari, classificació i atermenament de les vies pecuàries a què obliga la llei).
Si fora ara i per estalviar-nos problemes (en època de cacera) faríem la volta per la banda de llevant de la finca, al peu de les muntanyes, per on passa una pista (tot i no ser un camí antic) als límits de la finca.
De seguida passem per un magnífic exemplar de roure (ressenyat a la Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín) i, al cap de poc, eixim de la finca vorejant una cadena per a impedir el trànsit amb vehicles (i on, un poc amagada, es troba una senyal prohibint el pas de peatons).
Pista de pujada a la Peña la Cruz.

Tot seguit ens desviem cap a les muntanyes que ens queden a l'esquerra per una vella pista que munta cap a la Peña de la Cruz o Peña Botadera resseguint el barranco de la Tejería, ja aprop de la capçalera.
Anem travessant el pinar de Rodeno que ocupa totes les faldes de la serra. El terreny està humit i regalima aigua per totes bandes després de les darreres plogudes. El cel també està cobert i molt ennuvolat però de moment sembla que no plourà.
Tallafocs per l'alto de las Cumbres.

Arribem a un tallafocs i el seguim cap amunt, fins a passar unes roques on, un poc més avant, trobem una nova pista que enfila cap amunt.
En esta zona trobem moltes restes dels antics treballs de resinació: pins ratllats, pots trencats per terra i fins i tot alguns molt complets i encara al seu lloc.
Sistema de resinat.

La faena de resinar era un treball pesat i que necessitava d'estar vivint al bosc. El millor pi per a aprofitar la resina és el Pi Rodeno (o pinastre) conegut per això també com a Resinero.
Ací hi ha un documental que explica el procés d'extracció de la resina.


Continuem amunt fins que trobem una ampla pista, que puja des de la carretera forestal de Tormón, i per ella continuem amunt fins arribar al peu de la Peña de la Cruz on hi ha un antic abric usat com a "puesto de mando" de la "Posición del Alto de la Cruz", com bé indica un panell a la base.
Pujant a la Peña de la Cruz.

Des d'ací pugem a la Peña de la Cruz o Peña Botadera per una escala picada a la pedra. per no esvarar. La part final de l'ascensió cal fer-la per una escala d'obra per tal d'arribar al cim on hi ha una caseta forestal, un vèrtex geodèsic i un gran creu erigida després de la guerra pels soldats que van passar allí els darrers mesos de la mateixa (com està escrit a la base).
Foto de grup a la Peña de la Cruz.

Tot i que el dia no acompanya tenim unes vistes magnífiques de tot el Paisaje Protegido de los Pinares de Rodeno, de part de la Sierra de Albarracín i fins i tot de la fossa de Teruel i de la cara nord de Javalambre.
La Peña ressalta entre la uniformitat del rodeno, i just a dalt trobem algunes gnames (forats formats per la descomposició dels gresos) que la llegenda atribueix a un tresor amagat.
Baixem de la Peña i busquem el millor camí per arribar a la Ceja de las Lagunillas, travessant el què, en temps de guerra, fou el front.
Baixant cap a las Lagunillas.

Anem camp a través buscant una senda que apareix al Topohispania i que no trobem enlloc fins que arribem a una ampla collada al peu de la penya des d'on decidim baixar a la carretera forestal de Dornaque a Tormón.
Carretera forestal de Tormón.

La decisió ve donada pels tirs que hem escoltat, i el que ens han dit uns buscadors de bolets sobre una batuda al voltant de la masada de Ligros. Des de dalt hem vist cotxes a la Ceja de la Lagunilla, just a l'itinerari que havíem previst, i ja baix hem vist els gossos així que per evitar imprevistos hem baixat a la carretera de terra i hem continuat per ella travessant el pla de la Lagunilla fins arribar a un collet on trobem les senyals del S.8 del Paisaje protegido per on baixarem a la Laguna.
El paisatge canvia un tant i deixem enrere el Rodeno per caminar per un terreny més antic, bàsicament quarsita encara que també trobem algunes zones pissarroses.
Pugem un primer puntalet on hi ha un mirador i baixem al collet que ens separa del Alto de la Laguna. Des d'ací girem al nord per baixar seguint el barranco de la mora cap a la Laguna.
Baixant pel Camino de la Mora.

El pinar és quasi pur, però alguns exemplars de roures li posen una nota de color (groc) a la verdor omnipresent.
Riuets de pedra del Alto de la Laguna.

Pel barranc baixa de vegades un fil d'aigua que es perd entre els pedregals que davallen dels crestalls quarsítics que ens envolten. El paisatge recorda els rius de pedra del Tremedal i, justament això són, uns rius de pedra però en versió reduïda.
Barranco de la Mora.

El camí va baixant poc a poc fins que comença a girar, buscant la Laguna fins que acaba enllaçant amb una ampla pista, ja ben aprop de la Laguna de Bezas, per on passa el GR-10.
Girem a la dreta seguint el GR cap a las Casas de la Laguna per fer la volta a la mateixa i buscar un bon lloc per a dinar, que ja va sent hora.
GR i Casas de Bezas.

Al final hem de travessar el barranco de la Laguna que baixa amb un fil d'aigua i dinem sota les savines que ocupen la vessant est de la Laguna de Bezas o del Infante.
Mentre dinem van arribant cotxes a les cases d'on ix fum pel fumeral. Sembla que alguns caçadors van acudint a dinar fent la volta a la Laguna amb el cotxe. Algú va provar a fer-ho pel camí que nosaltres hem seguit i es va quedar estacat al fang.
Laguna de Bezas.

Després de dinar continuem camí per la Cañada real de la Venta. El paisatge canvia radicalment i ara caminem per un pla on les savines, algunes monumentals, han pres el lloc dels pins. Poc a poc el terreny calar domina al Rodeno que havíem xafat fins ara i això provoca el sobtat canvi paisatgístic.
Savines monumentals al camí de las Casillas.

Després d'un quilòmetre o un poc més arribem a un entrador on cal abandonar l'ampla pista i desviar-nos per un savinar jove buscant la vella senda de las Casillas que enllaçava  las Casillas de Bezas amb Bezas. En un primer moment anem per un carril obert pels cotxes però buscant bé trobem unes fites grosses que marquen el camí.
Senda de las Casillas.

Entremig del savinar no es distingeix la senda si no fora per algunes alineacions de pedres o per les fites que algú ha posat (i que vam agrair qui-sap-lo) i ens guien de camí a Bezas.
A la nostra esquerra queden el alto de la Fuente i el del Bricial, tocats de groc per les rouredes que cobreixen una part important de les seues faldes.
Bezas des de la senda de las Casillas.

Arribem finalment a vista de Bezas, situada en una fondalada i envoltada de camps de cultiu. El camí es torna més evident al baixar cap al fondal i acaba en uns camps on pasturen les ovelles i on s'ha llaurat part del camí antic. Travessem per tant el tros llaurat seguint el vell camí que després es fa ample per a passar amb tractor, arribant a Bezas pel costat de la placeta de bous.
Ovelles travessant el camino de las Casillas.

Baixem al barranco de los Quemados que porta un filet d'aigua i el travessem, seguint-la per un bonic camí sota els xops que ens acosta la plaça del poble.
Camí fluvial.

Després d'una breu parada reprenem el camí travessant el poble de baix a dalt, passant per la vora de l'església i eixint pels corrals i les eres del cap de dalt.

Eixim pel camí vell d'Albarracín, per on ara passa el GR-10 cap a Albarracín i el PR-TE-1 cap a Gea d'Albarracín.
Eixint de Bezas.

Deixem enrere el cementeri vell i un poc més avant, trobem una bifurcació on ens desviem del camí d'Albarracín (per on passa el GR-10) i transponem un llomet. Estem en Covatorres on hi ha restes d'una antiga cata minera. Deixem ací també el PR-TE-1 que continua cap al cementeri vell a buscar el camí de Gea i ens desviem per una senda que baixa cap a los Callejones seguint el sendero de los callejones.
Baixant a los Callejones.

Arribats al fons del barranc, descartem la senda que baixa, avall a les pintures rupestres, i seguim amunt per una senda perdedora que ressegueix el barranc sense travessar-lo.
Ací mateix podem trobar "cerradas" on antigament es feien hortets com els que encara es poden vore al final de barranco del Cabrerizo de Albarracín.
Sense sender massa evident remuntem el barranc fins que eixim a un camí més ample, que ve també de Covatorres i per on discorre una ruta ecuestre (que seguirem fins a Dornaque).
Seguint l'itinerari equestre.

Trasponem un collet i baixem a buscar el barranco de los Quemaos, per on passa una pista que seguim amunt.
Anem per la vora del barranquet, que duu aigua, i travessant el pinar comencem a pujar al collado de la Hoya Martínez, on trobem un encreuament de camins.
Pista al Collao de la Hoya Martínez.

La idea inicial era pujar a Carbonera (el Alto de la Mata) pel Vago de la Ventana però com se'ns fa tard i comencen a aparèixer uns núvols més foscos ho descartem, així que des d'ací ens dirigim directament al collao el Prao de Valdepesebres.
Collao el Prao de Valdepesebres.

Ací trobem la nova pista de Albarracín, paral·lela al vell camí per on passa el GR-10 que discorre un poc més amunt.
Continuem pel GR-10 pujant cap a un morret on, trobem el sender del Parque cultural de Albarracín i el S-4 a Pieza Llana que pugen des de Dornaque.
Seguint el GR-10.

Abandonem ací el GR i baixem per un camí que va fent voltes entre el rodeno on ens entretenim un poc fent fotografies als bolets, sobretot amanites, que es troben arreu del camí.
Arribem així a les proximitats de Dornaque on enllacem amb el S-5 a las Tajadas, i un centenar de metres llarg més avant travessem la carretera per arribar a Dornaque.
Ja només ens queda estirar i fer una tirada, encara llarga, fins a Frías de Albarracín on tenim taula parada i llit amanit a l'hostal de Frías.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Altres tracks que comparteixen part del recorregut:

Carbonera des de Caramochuelos més informació ací
dornaque - las tajadas
bezas - la laguna
bezas - callejones - peña del hierro
puerto valdecuenca - ligros - tormon

Més informació:

  • Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno
  • Parque cultural de Albarracín
  • Patrimonio cultural de Aragón
  • Senderos de Aragón
  • SITAR
  • Web no oficial de Bezas
  • Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames
  • Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web.