dissabte, 19 de gener de 2013

AZUÉBAR: DE MENDA AL BELLOTA I EL CASTILLEJO

Un dissabte més tornem a caminar per Espadà, però esta vegada per la vessant sud on no solem anar massa.
Hem anat a rodar pel terme d'Azuébar com a excusa per a dinar al Hostal Espadán. La veritat és que és una zona de la serra que tenim poc xafada, excepció feta de la vall de Mosquera. La idea era pujar al Bellota des d'Azuébar, però per no allargar massa la ruta i estalviar-nos un bon tram d'asfalt hem començat la ruta a Menda, just on acaba el camí asfaltat que hi duu.

La ruta comença pel camí de la Sierra, paral·lels al barranc del mateix nom i que puja cap a la Bellota. Encara entre dos clarors comencem a caminar per la pista que ha substituït l'antic camí de ferradura per a pujar a esta part de la serra.
Inici de la ruta.

Alguns bancals d'oliveres que alternen amb les carrasques i les sureres ens acompanyen mentre caminem vora el llit del barranc. Fa un poc d'aire però no és gens fresc així que tampoc cal tapar-se massa.
El camí va fent la volta al Monte del Terrero, muntanyeta amb una forma cònica característica i que la fa fàcilment identificable.
Deixem a la dreta el Rincón del Pino i el Rincón del Tio Isidro, sota els colls que ens separen de Chóvar i del Barranco de Logroño. Nosaltres continuem recte i ben prompte podem distingir el Castillejo i la Peña Asolá, just a dalt de los Estrechos.
La Peña Asolada i los Estrechos al davant.

Arribem a una bifurcació i continuem per la dreta passant per la casica de la Dotora, xicotet refugi a la vora del camí entre bancals d'oliveres, i el camí enfila el Barranco de la Bellota. Anem per una pista vella que en passar els bancals es va desdibuixant fins a convertir-se en una senda al no passar cotxes. És possible que es fera per a donar accés als forns de mercuri i mina que hi ha barranc amunt.
Deixem definitivament enrere les terres de cultiu i les sureres es fan les ames del paisatge i per sota d'unes sureres una fita marca el lloc per on abandonem la vella pista/senda per enfilar un vell camí de ferradura que puja en direcció a la Bellota pel Pescuño, buscant un llomet entre barrancs.
El camí puja per entre les penyes on les sureres deixen pas a les carrasques i fent revoltes comença a agafar altura ràpidament, tal i com comprovem al girar-nos i vore, ja molt avall, el monte del Terrero.
Senda pel Pescuño.

Després d'un darrer tram on es perd el vell camí i cal pujar al recte per uns regalls, arribem a una pista perduda que seguim a la dreta. Es tracta del tros més brut de tota la ruta on l'argilagó ens passa per dalt del cap. Per sort només són uns metres i de seguida la pista es torna més transitable, al menys a peu.
Seguint-la fem cap al coll del Pocico la Sierra per on passa la pista que puja des de la Dotora i baixa per la Bellota a Chóvar.
Arribant al Pocico la Sierra.

Estem a la ratlla dels termes de Chóvar i Azuébar, i ara ens endinsarem al terme de Chóvar seguint la pista per pujar a la Bellota per la Fuente del Lobo.
Només girar al sud les vistes són impresionants amb el Montgó que destaca al fons i que sembla quasi a l'abast de la mà.
Pista de la Bellota.

La pista continua en balcó, amb unes vistes magnífiques del golf de València i del cap i casal, així com també de Chóvar, la Nevera i el Puntal de l'Aljub.
Passem per dalt del barranc i partida de Logroño, tot vorejant el Pirineo, altura annexa al pic de la Bellota pel sud, i passant un collet entrem a la vertent que baixa al barranc de Bellota (de Chóvar).
Pista de la Bellota dalt de Logroño.

Ací les sureres s'estenen per tota la vessant de la Bellota baixant fins al barranc i conforme anem acostant-nos cap a la capçalera apareixen alguns exemplars notables.
Deixem a la dreta  una senda, marcada amb una fita, que per la Casica de Bellota fa cap a Chóvar i seguim recte fins a trobar una bifurcació de pistes. Ací unes paletes verdes recentment instal·lades ens adrecen a Chóvar, Azuébar (d'on venim) i al pic de la Bellota així com també al Puntal de l'Aljub (la Mesquita a Chóvar).
Pista de la Bellota.

Anem un tros per la pista principal fins que trobem una altra bifurcació que hem de seguir a l'esquerra, i que ens durà a la Fuente del Lobo, a sota del pic que ja veiem a la nostra esquerra.
De les canteres que envolten el pic baixen algunes pedreres que fan d'aquesta part de la Bellota un paisatge autènticament muntanyer.
Arribem finalment a la Fuente el Lobo, que només són uns bassiols d'aigua a la vora de la pista i just on acaba hem de seguir la senda que puja a l'esquerra pel reguer que baixa del pic. L'altra senda qeu segueix recte ens pujaria al Pinar del Retor.
La pujada no és fàcil, no tan per l'orientació, doncs està molt ben enfitada, sinó per pujar per uns pedregals incòmodes on cal parar atenció per a no perdre passa.
Pedrera de pujada al pic de la Bellota.

Arribem així finalment a la senda que puja al pic des del Pinar del Retor, el camí més habitual per accedir-hi, i el seguim a l'esquerra per arribar al cim.
Just ací dalt hi ha unes construccions de la guerra civil fetes, en part, aprofitant els murets d'un poblat del bronze.
Nosaltres aprofitem per disfrutar de els magnífiques vistes, fer un mos i un glop i agafar forces per a la baixada que sembla que pot ser passada per aigua i és que a ponent es veuen vindre núvols i una cortina d'aigua.
Pic de la Bellota.

Desfem el camí d'anada i continuem la senda fins a enllaçar amb el PR-63.6 que recorre les crestes de la serra entre el Pinar del Retor i el coll de Mosquera i el seguim de baixada.
A l'arribar a un xicotet collet, just on vam eixir fa un parell de setmanes venint del Corralet, deixem el PR i agafem un sender a l'esquerra, recentment netejat que baixa per la vessant de ponent de la Bellota, dins el terme d'Azuébar.
Pista de la Bellota.  Al fons el Carrascal.

El sender baixa sota un alcornocal ben conservat i travessa un parell de pedregals abans d'abocar al barranc de la Sunsida per on baixa a la pista del Castillejo a Bellota.
Arribats a cí la seguim cap a Azuébar, i de seguida ens toca treure la roba d'aigua doncs comença a ploure. Per sort no dura molt.
Passem per sota el Cantal i el Rincón de los Cuarterones i just després deixem la senda que pel Collado del Cuco entra a Mosquera, nosaltres seguim pista avall a buscar el Barranco de la Sierra.
Abans d'una revolta molt tancada trenquem a la dreta per una senda clara i ben fressada que ja havíem vist des del pic i que enfila cap al Castillejo.
Senda del Castillejo. El Bellota al fons.

La senda discorre per un bonic bosquet de sureres, pujant un poc mentre als nostres peus la pista s'enfonsa cap al Barranco de la Sierra camí de la Dotora.
Nosaltres arribem al Collado del Pocico de los Moros que separa el Castillejo del Carrascal i des d'ací i ja que estem pugem al Castillejo.
La pujada no és difícil però cal parar atenció a les pedres que estan un poc banyades i posar les mans en algun lloc però en cap cas depassa el primer grau d'escalada i sense pati real, encara que si hom vol complicar-se la vida poden eixir algunes bones vies d'escalada.
Pujant al Castillejo.

Arribem al cim i efectivament hi ha restes d'un vell castell àrab; podem distingir un parell d'aljubs i la cimentació d'alguns murs, a part d'una posició estratègica sobre els camps del Castillejo, el Terrero i Menda.
Cim del Castillejo amb el Carrascal al fons.

Baixem novament al collet on està el curiós Pocico de los Moros i enfilem la baixada per la vessant de solana, on només creixen els matolls i les figues paleres.
A meitat baixada ens arriba altra volta la pluja i una forta arruixada ens fa tornar a tapar-nos de l'aigua. Per sort com l'anterior no dura massa i no ens impedeix la marxa sinó que solament ens convida a apretar el pas.
Baixada del Castillejo.

Arribem així als bancals treballats de las Herreras, als peus del Castillejo i seguim una vella pista que aboca als bancals que travessem per arribar a la nova pista del Castillejo.
Des d'ací anem buscant un pas que ens baixe al barranc per on pensem que baixaria el camí vell i que, de totes maneres, és el camí més recte per anar a Menda (i a Azuébar) i després de baixar pels bancals d'olivars trobem un senderol que passa per la vora del barranc i ens adreça al Corral del Terrero.
Baixant vora els bancals. Al fons el Castillejo.

Ací trobem una parella que ens donen raó de ser dels noms dels llocs i ens expliquen que des d'allí mateix ix l'antic camí de ferradura al poble, ara en part intransitable degut a l'ús dels cotxes.
Nosaltres però decidim seguir-lo. El camí és clar i ample, encara que té algunes parts tapades. Passem per la vora d'un incendi recent que ha desbrossat un tros de camí i al final fa cap a la rambla que hem de seguir avall.
Tram del camí vell del Castillejo visible després de l'incendi.

Arribem finalment a una pista que seguim a l'esquerra travessant uns olivars per tancar el cercle i arribar al punt d'eixida.
I finalitzat l'aperitiu només ens queda anar a Azuébar a l'hostal Espadán per a degustar les delícies del terme, i és que després de fer gana amb una ruta a peu pel terme ara ens toca la ruta gastronòmica. Així ara toca triar entre "Caracoles Menda", "churrasco Mosquera", "bacalao de la Rambla", i tota una sèrie de plats que fan referència als racons del terme per on hem passat.
Un final feliç.


Ací està el track:



Ací alguns tracks que comparteixen algun tros del recorregut:
barranc caritat - mosquera - bellota
azuebar - carrascal - castillejo
chovar - bellota - chovar més informació ací

Més informació:

3 comentaris:

  1. Bona volta, Xavier, però lo millor el dinar jejeje, eixa senda per la que vau baixar a la pista del Castillejo la vaig vore jo l'altre dia quan anava cap a les pedreres, em vaig preguntar on aniria, ara ja no tinc cap dubte jeje.

    Salutacions i a vore si ens veiem el dissabte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens van dir que l'havien netejada per passar la carrera de muntanya d'Azuébar, i vaig mirar al wikiloc el track i vam seguir-la des del Bellota fins al Castillejo.

      Elimina
  2. Xavier, esta setmana que? ja em diuen que vas fer una altra ruta, me vas deixar només davant del perill jajajajaja, encara que com sempre, els companys es van portar bé.
    Bé, parlant d'esta ruta que inserixes (AZUÉBAR: DE MENDA AL BELLOTA I EL CASTELLET) dir-te que també va estar molt bé, amb un final apoteòsic.
    El camí molt bé, encara que ens alliberem de que ploguera molt, si trobarem algun trosset de pedres, que s'anaven oblidant quan mes ens acostàvem al restaurant on vam menjar, per cert, molt guapos tots en la foto. Jo, ja no estàva patint per les pujades jajajajaja patia per no poder acabar-me els plats, que estaven molt bons.
    Ja acabe, felicitats com senpre pel blog i tornar a dir-te que esta setmana t'hem trobat a faltar.

    ResponElimina