dissabte, 5 de gener de 2013

D'AIN AL BATALLA I RETORN PEL BOVALAR

La ruta de hui ha estat condicionada per l'única exigència del personal a l'eixir de casa: volem Voll-Damm a l'acabar. Així que ens ha tocat anar a Aín on està l'únic bar on tenen Voll-Damm de manxeta i no fer una ruta massa llarga per a tindre temps d'afavorir les cerveses.

Hem eixit d'Ain de matí que encara feia fresca i el sol no havia saltat per damunt del pic de la Batalla.
Eixint del poble pel carrer del Riu.

Hem baixat cap a la font de Sant Ambrós o font del Riu i hem continuat cap a l'Ombria travessant les hortes que s'estenen pel fondal de sota el poble regades per l'aigua del barranc de la Caritat.
Ain des del camí del Palomar.

Després de fer una ullada a Aín, que s'alça entre les hortes i el bosc, just als darrers contraforts d'Espadà, agafem la pista del Palomar que discorre entre el bosc i les hortes, deixant a l'esquerra les hortetes encara treballades que davallen cap al barranc i a la dreta els alcornocs i pins que pugen pel Palomar. El camí també fa de límit entre el rodeno de la dreta i la calcària i marga a l'esquerra, i just per sota nostre està l'entrada a la Covatilla, una de les coves més espectaculars d'Espadà.
Arribem a una replaça on acaba la pista i continua la senda, per l'antic camí de la Batalla. Tot este tram està abalisat com a SL-CV-28, encara que la vegetació i el temps intenten esborrar les marques i tapar el camí.
Després d'anar una estona flanquejant per dalt la Rambla d'Eslida (nom que se li dona al barranc de la Caritat quan s'uneix amb el del Picaio i el de la Basseta, just sota la Covatilla) girem a la dreta remuntant un rellomet uns metres. Quan el camí torna a girar a l'esquerra per a baixar cap al barranc de la Batalla l'abandonem per seguir un senderol de treure suro que remunta recte. Just en este punt la calcària dona pas al rodeno i els pins blancs al pinar de rodeno i als alcornocs que sovintegen a la primera part de la pujada.
El sender, perdedor, remunta el rellomet que deixa pas en alguns llocs a una aresta més clara sempre sota el bosc format predominantment per pins i amb molt poc de sotabosc de manera que l'ascensió és fàcil.
Primera part de la pujada.

Els senderols apareixen i desapareixen, fan voltes per pujar el fort desnivell o s'endinsen al bosc sota els brucs però cal anar seguint sempre amunt la línia més recta aprofitant els senders, quan hi ha, i quan no al recte.
Arribem a un puntalet separat per un collet de la muntanya principal i des d'on ja tenim unes magnífiques vistes d'Aín, d'Eslida i fins i tot de la Plana i de Penyagolosa.
Mirador a meitat pujada.

Seguim un tros més pla per a enfilar una de les parts més boniques de la pujada, on el rodeno aflora en forma de xicotetes penyes.
Rellomet de pujada.

Arribem a un altre collet on ens apareixen unes fites que pugen des d'Ain pel Pinar de l'Estat.
A partir d'ací la senda està enfitada encara que no sempre està clara. Anem passant per la vora d'antigues trinxeres i la senda es decanta cap a la banda d'Eslida, sempre pujant pel pinar, encara que conforme pugem el sotabosc és més espès i el pinar madur deixa pas a un pinar jove que creix amb força després de l'incendi de fa deu anys.
Sender enfitat.

A l'arribar als peus del pic trobem un senderol que li pega la volta i el seguim a l'esquerra, per l'ombria, on la senda es troba molt tapada pels brucs.
Arribem finalment a enllaçar amb una senda que puja des del fons del barranc de la Batalla, seguint la ratlla d'Eslida, oberta per Carles Janés aprofitant un antic camí de traure pins. La seguim amunt i de seguida aboca a un antic tallafocs, ara tapat d'estepes, que seguim per assolir el cim.
Pic de la Batalla.

Just al cim trobem una targeta de l'amic Miguel, que ens va acompanyar a les Agulles fa uns dies i que per completar la seua estada per les nostres terres volia pujar uns quants cims d'Espadà. Recollim la targeta per fer-li-la arribar al club seguint els costums muntanyers bascos.
El cim de la Batalla també és conegut com a Benialí per la gent d'Aín i es que els pics de les muntanyes solen ser coneguts per les partides de sota, i a just per la banda de ponent de la Batalla, la que baixa al barranc de la Caritat s'estén la partida de Benialí, nom que rep de l'antiga alqueria de Benialí, abandonada arran de l'expulsió dels moriscos.
El nom de la Batalla li ve al pic del barranc que baixa cap al tunel de la carretera d'Eslida a Aín, anomenat el barranc de la Batalla, topònim relacionat amb les batalles que van tindre lloc ací durant la revolta dels moriscos d'Espadà.
Després de descansar i admirar les vistes, amb un dia magnífic que ens permet vore tot el golf de València i el Montgó tancant-lo com si el tinguerem a la vora, continuem la ruta de baixada cap al coll de Barres.
Baixada del Batalla.

La senda ens baixa fent voltes fins al coll de Barres anomenat a Aín també coll de Xovar per ser el lloc per on el abandona el terme el vell camí d'Aín a Xovar.
Descartem les marques del GR-36 que travessa el coll al seu pas des d'Aín a Eslida i seguim el vell camí de Xovar que voreja el Corralet, per on passa ara el PR-CV-352 camí del Puntal del Aljub.
El camí discorre sempre per la banda de la mar però nosaltres l'abandonem per a enfilar una senda que enfila  la divisòria entre els termes d'Eslida i Aín, pujant al recte cap al Pinar del Retor.
Dalt del Corralet amb el Pic de la Batalla al fons.

Quan ja som prop del Pinar del Retor, abandonem la senda principal trencant a la dreta per seguir un senderol que, per l'ombria dels Noguerals, ens duu cap als cims del Bovalar, estalviant-nos una bona pujada.
En esta ombria el sol no entra en tot l'hivern i la temperatura és prou més baixa que als voltants mantenint-se l'humitat present i fins i tot trobem algun tros encara rosat.
Ombria dels Noguerals.

Arribem a la carena principal on enllacem amb el PR-CV-63.6 que puja des de Xòvar cap al pic d'Espadà i el seguim cap a les parts més altes del Bovalar.
El Bovalar és tota la partida que queda a la nostra dreta, dins el terme d'Aín, mentre que la carena per on passa la ratlla amb Azuébar l'anomenen allí la Ceja d'Aín. Dos topònims per a un mateix lloc, cosa molt freqüent en els cims i carenes entre pobles.
Encara no hem encetat la pujada que ens trobem de cara amb Juanma, que no podent eixir a la mateixa hora ha optat per vindre a trobar-nos des d'Aín però pujant pel Serro Gordo per a fer boca.
Senda per la Ceja d'Aín.

Continuem per tota l'ampla carena que recorre la part central de la Serra d'Espadà i coronem els cims més alts del Bovalar que als mapes apareix retolat com a Peña Blanca (a Aín la Penya Blanca és el cim de l'altra banda del collado de Mosquera, topònim que té l'origen clarament en les penyes blanques que hi ha a sota del cim).
Fita que marca el cim del Bovalar.

Baixem cap al collado de Mosquera per on passa a la vall de Mosquera el camí des d'Aín, i és que la Mosquera al llarg del segles XIX i XX ha tingut més relació amb Aín, d'on eren els casers, que amb Azuébar, que queda prou més lluny.
Nosaltres ara fem el mateix camí que durant decennis van fer els casers de Mosquera per anar al poble d'Aín a comprar, al metge o a visitar la família.
Baixem cap a l'Ereta per un terreny desarbrat fruit dels incendis passats per l'antic camí que baixa fent llaçades per adaptar-se al terreny.
Entrem al bosc i passem per la vora d'una caseta assolada i per la recuperada font de l'ereta d'on ix un filet d'aigua, i un poc més avant arribem a l'Ereta, ampla replaça on acaba la pista que puja pels Noguerals.
Des d'ací baixen dos camins cap al Benialinet, a l'esquerra mou el camí de l'Horteta mentre que recte baixa el camí del Juncaret, més curt i per on baixem hui.
Camí de Mosquera arribant a l'Ereta.

Així enfilem una forta baixada que ens endinsa en un ombrívol bosc de sureres, on als llocs més humits i frescos les falagueres creixen a la primavera. Ara que és hivern les trobem seques i grogues.
El camí arriba al fons del barranc del Juncaret i el ressegueix per un dels millors racons de la Serra d'Espadà.
Passem sota unes grans sureres i deixem a la dreta la font del Juncaret, tapada per la vegetació. Un poc més avall travessem les seues aigües que ara corrent pel barranquet entre els joncs que li donen nom.
Barranc del Juncaret.

Arribem al capdavall del barranc on l'aigua es desvia per a regar les hortetes de la vora i continuem per la pista feta per a pujar a les hortes, que ha substituït l'antic camí.
Un poc més avall arribem a una nova pista per on passa el GR-36 seguint l'antic camí de Xóvar i el seguim avall, deixant a l'esquerra el fondal de l'Horteta per on baixa l'altre camí que puja a l'Ereta.
Ací trobem uns pares amb els fills que estan fent una volta i ens pregunten per fer alguna ruta. Els recomanem de fer la volta pujant pel Juncaret i baixant per l'Horteta, una volta preciosa i no massa complicada per als xiquets.
Continuem baixant per la pista i un tram més estret entre muntanyes dona pas als bancals del Benialinet, just a sota del Benialí i on naix la font de la Caritat d'on ix l'aigua que movia les moles del molí de Guinsa o de Dalt, situat uns metres més avall on el barranc s'estreta novament.
Just dalt nostre es troba el castell d'Aín, vigilant les terres del Benialí d'una banda i el camí d'Almedíjar de l'altra.
Pista vora el molí de Dalt.

Passem el molí i un poc més avant retrobem el vell camí que baixa entre les hortes regades de les aigües de la font de la Caritat.
Quan arribem al fons del barranc enllacem amb el camí d'Almedíjar, per on passa el SL-CV-27 camí de la Penya del Pastor i el Picaio, i per on també es puja al castell.
Camí d'Almedíjar vora el barranc de la Caritat.

Passem sota l'Arc que li dona nom al molí de l'Arquet o de la Bassa del Mig, situada just dalt del molí, i el camí, ben ample ens aboca a les piscines del poble construïdes on era el molí de Baix o de la Vila.
Després de deixar a l'esquerra el Calvari entrem al poble pel carrer de l'Aigua per a fer cap al bar de la cooperativa a recuperar forces davant la Voll-Damm, que tot el que hem fet abans només ha sigut l'excusa per a fer-nos-la.
Un final feliç.


Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

tunel - batalla
eslida - puntal de l'aljub
eslida - tres creus - puntal de l'aljub
batalla - penyes blanques - cerro gordo
ibola - mosquera - ibola
font basseta - barranc de la batalla
eslida - batalla - eslida
eslida - puntal - oret
volta a mosquera més informació ací
barranc de la caritat - mosquera - bellota
ibola - cullera - mosquera - ain
ain - ereta - nevera - coll de barres
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
ain - espadà - font parra - ibola
ain - batalla - bovalar - cerro gordo - ain
ain - penya pastor - penyes blanques - ain
ain - espadà - ain
ain - ombria batalla - torques - ain
ain - finestra - penya pastor més informació ací
ain - penya pastor
cara nord del batalla
més informació i fotos de les dos darreres ací
Ruta d'Aín al Castell.



Més informació:

  • Herbari virtual del Mediterrani Occidental
  • Artanapèdia
  • Senders a Aín
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló, Ed. Antinea
  • Puchades i Vila, S. (2009) Serra d'Espadà GR-36 Ed. SASE
  • Arnau Juan, Òscar Chóvar. Mapa y guía excursionista. Ed. Ayuntamiento de Chóvar, 2011 accessible a la Web 
Gràcies a tots els veïns d'Aín que al llarg dels anys han anat ensenyant-me els noms dels llocs del seu poble.


5 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! La serra d'Espadà es veritablement un paradís que cal passejar una i altra volta. Es una zona que mai cansa i sempre li trobes nous encants.
    Un abraç.

    ResponElimina
  2. Xavier, a la espera que insertes la ruta que vam fer ahir, et comente esta.
    Per a ser la primera ruta de l'any, no va estar malament, encara que el prosolatguet final era prendre'ns eixes cervecetes al final, la ruta va ser l'adequada per a començar l'any.
    El camí de vegades desapareixia, com tu molt bé comentes, però, hi ha estas tu Xavier per per a conduir-nos pel bon camí.
    Per a mi, va ser una altra magnifica experiència i com sempre, en bona companyia. També comentar-te que apuntales et relatar amb detall la ruta, pero, esta vegada, ademes, les fotos que inserixes són molt boniques, cada dia et superes.
    Bé, acabe agraint a tots els meus companys, la bona acollida que em van donar l'any passat i desitjant-los el millor, per a tots, enguany, que al final del 2013, podem celebrar i compartir en Aín una altra Voll-Damm de manxeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu que no te queixes de les punxades ni de haver d'anar cap arrere ... no com altres (i no done noms).

      Elimina
    2. Per cert, les fotos estan triades per a acompanyar el text i no per la qualitat, encara que de vegades ixen millor que altres, jo en "tire" moltes així alguna n'ix bé.

      Elimina