dissabte, 25 de gener de 2014

AIN A MOSQUERA AMB TORNADA PER LES PENYES BLANQUES

Hui tocava fer una ruta tranquila i per camins coneguts. A més abellia tornar a Aín i no només per l'encant del poble, sinó també per la cervesa. Així que vam mirar de fer una ruta clàssica: d'Aín a la Mosquera i tornar pel barranc d'Almansor.
Però en això que Dani va penjar el track i la crònica d'una ruta que va fer fa ben poc pujant a les Penyes Blanques per una senda que hi va directament des de la carretera, així que vam canviar de plans i vam decidir que aniríem a la Mosquera pel camí vell d'Aín i retornaríem per les Penyes Blanques i la Ibola.


Així que a les nou del matí d'un dia més bé calorós (per a ser gener) hem eixit des d'Aín. Entre coses i d'altres ens hem congregat un bon grapat de gent i ja semblem un grup important. Eixim pel carrer de  i enfilem cap al barranc de la Caritat, que remuntarem seguint el camí de la Serra.
Ací s'acumulen els senders senyalitzats doncs seguim el PR-CV-63.6, el GR-36 i el SL-CV-27, a més de la ruta roja del parc natural. Impossible perdre's.
Continuant per la pista de la Caritat passem per damunt un vell assut i deixem a l'esquerra la bassa de baix, ara convertida en piscina municipal i, just ací, abandonem la pista continuant pel vell camí que ressegueix el llit del barranc de la Caritat.
Continuem remuntant pel vell camí d'Almedíjar o de la Serra, ample i formigonat en este tram vora riu, amb una vegetació fresca de serveres, esbarzers, figueres, arítjol, .... que s'han menjat les antigues hortetes. L'aigua ens acompanya baixant a la nostra esquerra al llarg de tot el camí tot i que de vegades no l'arribem a vore sota la vegetació.
Arribem així al molí de l'Arc i passem sota l'arc per continuar la ruta. Dalt del molí es troba la bassa del mig, que abans s'usava per a regar i regular l'aigua del molí i ara només per a regar.
 Continuem una trossada més fins que hi ha un desviament de camins. El camí de la Serra o d'Almedíjar puja a la dreta, i és per on tenim previst tornar. Nosaltres però pujarem pel camí de Xòvar deixant enmig una gran noguera.
Seguim ara les marques del GR-36 doncs la resta de senders abalisats pugen cap al coll de la Ibola.
El camí ens porta altra vegada a la pista que es superposa al vell camí. Seguim per dalt de les hortes i passem pel costat del Molí de Guinsa o de Dalt, amb la bassa que aprofita per moldre i per regular l'aigua de les hortes d'avall.
El camí passa vora la sèquia que duu l'aigua de la font de la Caritat a la bassa del molí, i deixem la font a l'esquerra passant sota els bancals del Benialinet, on es trobava l'antic despoblat morisc del Benialí, abandonat arran de l'expulsió dels moriscos el 1609.


Camí de Xòvar pel Benialinet.
Ací la vall s'obri un poc i deixa un terreny amb menys pendent que, juntament amb l'aigua de la font de la Caritat i dels barrancs del Joncaret i l'Horteta permet un aprofitament agrícola intensiu que va fer possible l'existència del poble.
Un poc més amunt el barranc torna a tancar-se i quan s'obri novament en una ampla clotada on es junten diversos barrancs abandonem el GR que continua pel camí de Xovar i seguim per una pista a la dreta que enfila a l'Horteta.
Passem per davant el corral de l'Horteta i enfilem una senda que puja pels bancals de l'Horteta que es regava amb les aigües recollides des del barranc del Joncaret, d'on les duu una sèquia que ressegueix la vessant de la muntanya travessant el barranc per un aqueducte d'un arc.
Pujant entre els bancals de l'Horteta.
Nosaltres pugem per entre els vells bancals, alguns molt recrescuts degut al pas dels anys. Pugem per un camí empedrat fins al capdamunt de l'Horteta, per on seguim vora la sèquia, ja al límit amb l'Escaleta, que queda dalt nostre.
Resseguim el barranc passant per dalt de l'arquet de la sèquia i ací ens en separem. El paistage canvia i deixem enrere els vells bancals, que comencen a ser envaïts pel bosc i entrem en un bosc veritable, amb sureres en l'ombria i carrasques als crestalls més rocallosos.
El camí travessa el barranc i remunta per la vessant de llevant fent algunes revoltes. Es tracta d'una senda que no fou molt important i només en alguns trams es veu el treball d'empedrat i la construcció de murs de suport.
Senda a la Mesquita.
Quan finalment tornem al llit del barranc ja hem deixat enrere l'Escaleta, vessant desarbrada que baixa des del Serro Gordo, i entrem a la Mesquita, nom de la partida que s'estén per les deforestades vessants entre la Penya Blanca i el Serro Gordo.
Només la part baixa, per on passem, conserva un bosc de Sureres prou espés que es converteix en pinar conforme anem pujant.
Travessem un tram més pla on la vella senda es perd entre antics bancals i arribem a un enforcall de camins. El de la dreta puja a l'Ereta i per l'esquerra es va al coll que queda entre Penya Blanca i el Serro Gordo.
Com que hui n'anem molts durant la pujada s'han fet dos grups, els primers que han apretat més i els darrers que hem pujat amb més tranquil·litat, i els primers trenquen a la dreta mentre que nosaltres seguim a l'esquerra fins a l'Ereta.
Cap a l'Ereta.
Deprés d'un curt tram sota el pinar arribem a l'Ereta, just on acaba una pista. Ací trobem el camí de Mosquera que remunta el barranc del Joncaret després de desviar-se del camí de Xova.
Seguim el vell camí que enllaça Aín i Mosquera passant per la font de l'Ereta, d'on només raja un fil d'aigua, i per la vora d'una caseta quasi totalment assolada, igual que moltes altres que va haver per estes parts més allunyades del poble i que servien per arrecerar-se en cas de pluja o tronada imprevista o per a fer nit en època de collita o molt de treball al camp.
El pinar que travessem, molt jove degut als incendis, fa molt mala cara amb infinitat de pins secs i amb poca fulla, i així mateix la resta de plantes no semblen massa sanes. Pot ser a causa de la persistent sequera que patim des de fa més de 8 mesos, pot ser per altres causes.
Camí de Mosquera. Al fons el coll de Mosquera.
Deixem enrere el bosc madur i de seguida veiem al fons el coll de Mosquera, per on passa el camí. El traçat fa algunes revoltes per a salvar l'últim tram de pendent fins que assoleix el coll.
Uns metres abans, per la dreta enllaça un sender per on passa el PR-CV-63.6 traçat per dalt dels cims d'esta part d'Espadà. Des del Serro Gordo ací ve seguint unes antigues trinxeres republicanes a mitjan vessant, sota la Penya Blanca.
I ací ens trobem amb la resta del grup que ha fet la volta pujant des de la Mesquita a enllaçar amb el PR que passa per la senda de Serro Gordo.
Coll de Mosquera o de Peñas Blancas.
Només traspondre el coll el paisatge canvia totalment, i és que entrem a la vall de Mosquera, l'alcornocal més ben conservat de la serra d'Espadà i una raconada única per diverses raons.
Mosquera és la casa que dona nom a la finca i a la vall, i fou també el nom que portava una alqueria morisca despoblada arran de l'expulsió. El nom, d'origen discutit, sembla adequat per a un lloc on a l'estiu les mosquetes que viuen sota les sureres se't mengen de viu en viu, raó per la qual solem evitar el vindre quan fa calor tot i l'ombra que ofereixen les grans sureres que creixen tan a la solana com a l'ombria de les vessants que baixen al barranc de la Falaguera, que travessa la vall.
A més Mosquera és terme d'Assuébar, tot i que el poble queda prou més allunyat que Aín o Almedíjar. Pot ser per això els casers de Mosquera han estat sempre habitants d'estos dos darrers pobles.
La conservació d'un racó tan excepcional ha estat possible gràcies al suro i al seu valor a partir de mitjans segle XIX quan es va desenvolupar la indústria surera, relacionada amb la venda de vi embotellat i champange. Fou aleshores quan es va subastar la finca que era terra comunal i la va comprar una família catalana vinculada a la indústria del suro, que continua sent la propietària. Gràcies a això els alcornocs s'han lliurat de la tala per a carbó o del desboscament per a ampliar les terres de cultiu, tal i conforme ha passat arreu de la serra.
Camí a Mosquera.
El camí de Mosquera travessa la solana de la vall, baixant fins a la casa de Mosquera, on arriba la pista construida els anys 30 per poder traure el suro amb camió. Nosaltres però no arribem a la casa. Tot i que la idea inicial era seguir la pista fins a la carretera d'Almedíjar per enllaçar amb la senda que puja a Penya Blanca, una senda netejada recentment que apareix a la dreta ens convida a provar sort i mirar de pujar-hi directament.

Senda de traure suro a Mosquera.
Com que anem un poc separats quan decidim pujar ho fem en dos grups i per dos sendes diferents, separades tan sols uns metres, però que ens duran per llocs diferents. De tota manera es tracta de sendes de traure suro, obertes i netejades per a facilitar l'accés de les cavalleries que baixen el suro a la casa on es carrega als camions.
La senda que segueix acaba a la vora d'una pedrera, on el tronc roig de les sureres ens mostra que s'ha tret suro este estiu passat.

Camp a través.
A partir d'ací ens cal buscar el millor pas camp a través per a pujar a la Penya Blanca. Busquem per tant un rellomet recorregut per alguns crestalls rocosos que baixen des del cim i per on hi ha un senderol d'animals que ens facilita el pas, esquivant quan cal els trams més verticals.

Grimpant per les penyes.
Grimpant les penyes arribem a l'altura de la Penya Blanca i tenim la millor fotografia que es pot aconseguir d'elles. Des d'ací s'entén perfectament el perquè del topònim doncs el rodeno roig clar es troba cobert de líquens que li donen un color més blanquinós que el roig habitual a d'altres llocs de la serra.
Las Peñas Blancas.
Seguim pujant i quan girem el cap veiem a sota nostre tota la vall de Mosquera coberta d'un espès bosc de sureres, unes magnífiques vistes que conviden a aturar-se i descansar la vista ... i les cames. El vent que bufa i neteja l'ambient fa que la visibilitat, sense ser excepcional, siga molt bona i podem vore sense cap problema tot el contorn del golf de València fins a les muntanyes d'Alacant que el tanquen pel sud.
El Carrascal i la vall de Mosquera.
Seguim una trossada més i arribem a la part alta de la muntanya. Es tracta d'unes llargues i arredonides llomes que contrasten amb les fortes pendents que hem deixat enrere.
Per dalt les llomes passa un dels tallafocs oberts a la serra i quan arribem ens trobem amb la resta del grup que ha pujat per un lloc un tant diferent però amb idèntic resultat.
Mentre pujàvem ens hem anat veient de lluny, però el retrobar-nos i pensar que s'ha acabat la incertesa del camí ens ompli d'alegria, perquè des d'ací ja no trobarem més complicacions en la ruta.
Cimera: trobada al cim.
Seguim les llomes pelades, a causa del tallafocs, fins que trobem unes restes de trinxeres i un vell senderol que trenca a la dreta a buscar el coll de Mosquera. Uns quants segueixen per allí evitant la pujada al cim, mentre que la resta pugem recte al cim sense camí definit.
Mentre pugem veiem un grup de senderistes al coll i, sentim un soroll i al cap de poc apareixen una bona colla de motos de trial que pugen des de la Mosquera, pel camí d'Aín per on nosaltres hem baixat, i que a l'arribar al coll continuen cap al Bovalar. Un mal exemple doncs encara que les motos de trial no erosionen tan els camins com les d'enduro no fan massa bé, a més d'estar prohibida la seua circulació per les sendes.
Carenant cap al cim de Penya Blanca.
Unes penyes que formen un colmet marquen el punt més alt del cim de Penya Blanca. Només ens estem el temps just de fer la foto de rigor i continuem camí tot i que les vistes són esplèndides. L'aire bufa fred i no convida massa a estar-se i si ens entretenim la resta de companys ens avançaran.
Cim de Penya Blanca.
Comencem la baixada per la carena al recte cap al coll que ens separa del Serro Gordo deixant a l'esquerra un pinaret.
La baixada és pendent i no hi ha senda però gràcies al tallafocs baixem sense cap complicació. O millor només amb la complicació de la forta costera.
Deixem a la dreta la partida de la Penya Blanca, que baixa fins al barranc d'Almansor travessant la carretera d'Almedíjar i finalment arribem a una senda quasi totalment tapada que baixa des de la Penya Blanca per la vessant nord. La seguim només els metres finals fins que enllaça amb la sendera que baixa des del coll de Mosquera seguint una vella trinxera republicana de la línia XYZ.
Baixant cap al Serro Gordo.
Arribem al collet, des d'on baixa a l'esquerra el Reguer de la font Calenta i a la dreta un altre reguer cap al barranc de l'Horteta i, uns metres més avant, la senda que enllaça amb el camí de la Mesquita. Nosaltres seguim amunt, enfilant la darrera pujada del dia cap al Serro Gordo per la Solana de Castellnou. Com en tants altres topònims no es va calfar massa el cap qui la va batejar doncs és una solana i si mirem des d'ella cap al sud es veu, al fons, Castellnou (o Castelnovo).
Pujant per la Solana de Castellnou. Al fons la Penya Blanca.
Quan arribem a dalt del Serro Gordo continuem crestejant cap al coll de la Ibola deixant a l'esquerra Cadori i a la dreta l'Escaleta, que abans hem passat per baix.
Ja falta poc per a les dotze i com que Ramiro té pressa avisa que abans de la una vol eixir d'Aín. Per tant per a fer-se la cervesa cal apretar el pas i hi ha qui s'ho pren de valent i comencen a córrer.
Enfilant cap al coll de la Ibola.
Ens tornem a dividir en la baixada cap al coll de la Ibola, nosaltres baixem de pressa però sense córrer i així podem anar mirant el paisatge.
A la nostre esquerra s'estén el barranc de la Ibola que baixa des del collado de Torres, als peus de la Serra (d'Espadà). El nom del coll es correspon al de la partida que queda de l'altra banda (mirant des d'Aín).
La gran partida de la Ibola és un excepció a la serra on els límits de terme segueixen la divisòria d'aigües. En canvi la Ibola queda de l'altra banda de la divisòria orogràfica, just a la capçalera del barranc d'Almansor i vessant les aigües cap al riu de Segorb.
Coll de la Ibola.
Arribem al sempre atrafegat coll de la Ibola i veiem els ciclistes que passen.
El coll és a la vegada un encreuament de camins. Des d'ací hi ha el camí de la Serra que puja cap al pic d'Espadà (i al Picaio), i per ací passava l'antic camí entre Aín i Almedíjar i la moderna carretera. És per això que a Almedíjar se'l coneix com a collado d'Aín.
Nosaltres travessem el coll i agafem el camí d'Aín, que baixa pel Romeral, però no seguim el vell camí que baixa per dins del reguer, sinó un altre, més fressat per ser per on baixen les bicicletes, que manté l'altura mentre travessa un alcornocaret fins que enfila avall a buscar el barranc del Castell on es junten els dos camins.
Camí de Almedíjar.
Quan arribem al barranc apretem el pas i fem algun tram corrent pel vell camí de ferradura que passa sota el Castell. A la nostre esquerra deixem la Servereta on hi ha un corral on, encara no fa molts anys, baixaven les ovelles d'Aragó a extremar.
Vorejant el Romeral.
Deixem a la dreta el Romeral, on abunda el romer doncs és terra calar, com tota la terra que hem xafat des que hem coronat el Serro Gordo, i un poc més avant deixem també a la dreta el camí que puja al Castell.
A partir d'ací el camí d'Almedíjar, que seguim, baixa a buscar el barranc i el segueix de ben aprop, per una zona ombrívola de pinar. I poc abans d'enllaçar amb el barranc de la Caritat deixem enrere la calcària per tornar a trobar els gresos rojos del rodeno.
Enllacem finalment amb el GR i tanquem el cicle. Ja només ens queda refer el camí de l'inici tornant a passar per la bassa del Mig, per l'arc del molí de l'Arc i per la bassa de baix abans d'entrar al poble d'Aín i anar directes al bar a fer-nos la cervesa que ens hem ben guanyat doncs finalment hem fet la baixada des del Serro Gordo en poc més de vint minuts. I és que no hi ha res com un bon incentiu per a caminar de pressa.

Recuperant forces.


Ací està el track:



 I ací la ruta de Darkmet, que no és exàctament igual doncs va fer altres variants.

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

castell d'aín
volta a mosquera més informació ací
ain - finestra - penya pastor més informació ací
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
ain - batalla - noguerals - bovalar - ereta - ain més informació ací
ain - ereta - nevera - coll de barres
ain - espadà - font parra - ibola
ain - batalla - bovalar - cerro gordo - ain
ain - penya pastor - penyes blanques - ain
ain - espadà - ain
barranc caritat - mosquera - bellota
ibola - mosquera - ibola
ibola - almedijar - ibola


Més informació:
  • S.A.S.E Senders a Aín Ed. Ajuntament d'Aín, 2001
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Ajuntament d'Aín
  •  Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
  •  Vidal González, Pablo (2007) Mosquera. Etnología de un paisaje rural de la sierra de Espadán. Ed. Diputació de Castelló

6 comentaris:

  1. Hola Xavier.

    M'alegra vore que la meua ruta va servir d'inspiració per fer aquesta vostra.
    Jo també vaig vore eixa senda surera abans d'arribar a la Mosquera, vaig estar temptat de tirar un altra vegada cap amunt jejeje.
    Com sempre una crònica molt ben documentada, sobre tot en tot lo que comptes sobre la Mosquera.
    Aiii, com tira eixa Voll-Damm de barril d'Aín....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà per què és el poble més bonic de la serra, serà per les muntanyes que l'envolten, o serà ... per la Volldam. La qüestió és que sempre tornem a Aín.
      Ara tocarà tornar per a fer la ruta original, per on tu vas pujar .... i alguna altra variant, clar.

      Elimina
  2. Una ruta molt bonica, amb ganes de fer-la, l´apuntem en l´agenda!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser massa dura i llarga per a fer amb xiquets però sempre es pot acurtar.

      Elimina
  3. ¡Hola Xavier! Una ruta que m'agrada molt. Mirare de fer-la perquè encara no he anat a la MMosquera i ja toca. Excel-lent entrada amb tota la informació detallada del recorregut.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Emilio, això és imperdonable!!
      Amb tot el què has rodat i encara no has estat a la Mosquera? com pot ser que no hages vist la vall més ben conservada d'Espadà? l'única que no s'ha cremat mai?
      Hauràs de posar-li remei de seguida. A més pots anar des d'Azuébar, Almedíjar, Aín o Chóvar, totes les excursions són precioses.

      Elimina