dissabte, 15 de març del 2014

AL SALT DEL CAVALL PER LA COVA DE L'OCRE I LA LLOMA DE LES CLAPISSES

Tornem al Salt del Cavall perquè Ramiro i Vicent no han estat mai i es van perdre la ruta de fa un parell de mesos.
En esta ocasió eixim des del collet per on passa el camí d'Araia a Llucena i pugem per la Cova de l'Ocre seguint un track de Casiaventurilla, guiats per Pascual.

Per estalviar-nos un bon tros de pista fem la primera part en cotxe, prenent el camí d'Araia a Llucena que passa pel mas del Rogle fins que arribem als Cauets, abans de baixar cap al barranc del Salt del Cavall. Just abans i a l'esquerra es pot aparcar i és fàcil trobar cotxes de la gent que s'acosta a les vies d'escalada del barranc del Llosar. Però nosaltres no anirem cap a les vies que estan pujant per les Calçades, eixe camí ja el vam fer quan vam estar per ací al mes de gener passat, ara continuem recte per la pista passant a l'altra banda del collet i baixant cap al barranc.
Collet del camí d'Araia a Llucena.
Seguim les marques blanques i grogues del PR-CV-120, traçat sobre el camí que el dissabte de Pasqua realitzen els pelegrins de l'Alcora i que enllaça totes les ermites i esglésies de l'Alcora i que des d'Araia puja cap a la creu de Torremundo, la muntanya més alta del terme.
Baixem al barranc del Salt i el travessem pujant per l'altra banda. Encara que anem per pista no se'ns fa gens monòtona al ser estreta i envoltada d'un jove pinar que creix amb força tot i que li vindria bé una bona aclarida. Esperem que les cabres i els cabirols que s'han fet els amos d'estes terres buides de gent prenguen el relleu de les ovelles i cabres domèstiques i mantinguen la biomassa a ratlla.
Inici de la senda a Torremundo del PR.
Deixem a la dreta la senda que puja cap a Torremundo, que fa la funció de Creus o Via Crucis, tot i què fetes de manera més precària.
Nosaltres continuem rectes per la pista, passant per davant del Salt del Cavall, que separa el Tossaló de Panolla del Pinar de Lliberato. Des d'ací es pot observar el portentós salt que va fer el cavall de Sant Jaume mentre s'obrien les muntanyes, segons la llegenda.
El Salt del Cavall des de les Llobateres.
Continuem a bon pas per la pista i un poc més avant, quan enfila el barranc de de la Mina del Furgo, ens desviem per la dreta per la pista que puja a la Cova de l'Ocre.
Conforme anem guanyant altura anem girant-nos per a poder vore la clotada que hem deixat als nostres peus per on passa el barranc del Salt i, ja més lluny, els masos d'Araia.
Camí de la Cova de l'Ocre.
La pista acaba a la vora d'un vell corral i just per la vora una fita marca la baixada a l'entrada de la Cova de l'Ocre, tancada amb porta per a protegir-la ja què és la llar de diferents espècies de rates penades en perill d'extinció.
La Cova de l'Ocre.
Retornem al camí i continuem amunt per una senda prou clara que remunta per la vessant de la muntanya.
La senda fa un parell de revoltes i gira a l'esquerra enfilant la banda de baix dels cingles on s'alça el mas de la Savineta. Arribats a este punt el vell camí es torna intransitable i seguim recte amunt per un crestall rocós que apunta al mas.
Pujant al mas de la Savineta.
Passem per la vora d'un avenc natural i d'un altre que sembla més bé una cata minera abans d'arribar a un molló pintat de blanc. Per les vores hi ha palmes seques, pot ser usades per engalanar el molló com solen fer en molts masos, i ara escampades per les ventades de l'hivern.
Des d'ací veiem ja davant nostre el mas de la Savineta, solitari però que no sembla abandonat doncs hi ha tot d'atifells escampats pels voltants, i amb la teulada de la casa principal nova.
El mas de la Savineta.
Ens acostem al mas buscant el camí que n'ix i enllaça amb el mas de Beltran quan ens ix una perdiu de baix dels peus. Fa una curta revolada i s'atura dalt de l'aljub, donant temps a immortalitzar-la abans de fer una revolada més llarga perdent-se de l'altra banda. No deu molestar-la massa gent en estes tranquil·les i solitàries muntanyes.
L'únic habitant del mas.
A l'era del mas, a la banda de dalt com sempre, trobem un vell carril convertit ara en senda que és el camí d'accés al mateix. Per a dur totes les coses que es veuen, i també els materials de construcció per a reparar la teulada bé que devien entrar per ací però ara sembla abandonat i fa temps que no passa cap cotxe. De tota manera per anar a peu no presenta cap problema.
Camí del mas de la Savineta.
Travessem els bancals erms i plens de brossa, passant sota una bassa on s'acumula l'aigua naixenta d'un pouet.
Un poc més avant unes branques ens barren el pas, just abans de passar pel pouet del mas de la Savienta. El pou està sec però encara conserva l'abeurador d'obra i una gran bassa rodona que pot ser feia funció de llavador.
Barranc de la Mina del Furgo.
Continuem camí passant per alguns bancals abandonats no fa tants anys i constatem que fa prou que no passa cap vehicle. Trobem un poc més avant alguna altra barrera de branques que fa temps que no s'han menejat, i el camí ple de brosses.
Arribem així al mas de Beltran.
Font del mas de Beltran i camí a la Savineta.
Abans del mas, i sota una gran carrasca es troba la font del mas de Beltran, ara descurada i amb no molt bon accés. Just ací també hi ha una barrera de ferro per tallar el pas al mas de la Savineta. Fa anys, passant pel mas vam entrar a vore la font, que aleshores es trobava cuidada i amb bona aigua, i vam coincidir amb un home que anava pista endins cap al mas amb el seu sis-cents. Pot ser eixe és el darrer cotxe que va passar pel camí...
L'últim vehicle que va passar fa deu anys?
Uns metres més enllà de la font s'alça el mas de Beltran. Fa anys ací devien viure unes desenes de famílies, ara no viu ningú ni podria fer-ho doncs no queda cap casa amb sostre i fins i tot moltes estan completament assolades.
El mas de Beltran.
Ací al mas de Beltran em ve a la memòria quan vaig passar per ací amb mon pare, en una de les últimes excursions que vam fer junts. Vam pujar per la pista, aleshores intransitable després de les fortes pluges de la tardor del 2000, els pins eren més menuts i al mas de Beltran hi havia més parets dretes i fins i tot la font es trobava arreglada. Ara el mas està un poc més assolat i el bosc torna a cobrir-ho tot, i és que les persones passen però la vida continua.
El mas de Beltran ara fa just dotze anys.
Al mateix mas trobem el camí d'Araia a Llucena, ara pista, i què hem deixat barranc avall per a seguir el camí de la Cova de l'Ocre. Ara el seguirem amunt cap al collet del mas de l'Om, remuntant un barranquís que baixa de les mines de Furgo.
Deixem a la dreta la casa de Furgo, ara quasi assolada, i de seguida arribem a l'ampla collada per on passa un assagador que ve de la creu de Torremundo. Una pista que ve des del coll de les Coronetes el segueix, però baixa cap al mas de l'Om, per ella passa el PR-CV-327, camí de Foios, que fa la volta a Llucena.
Nosaltres seguim a l'esquerra per l'assegador que de seguida coincideix amb la pista. Conforme pugem s'obri la vista a la nostra dreta i podem vore el barranc de les Foies i el riu de Llucena, a sota nostre, i de l'altra banda la serra de la Creu, la Lloma Bernat i sempre per damunt Penyagolosa.
Pista i assegador a les Coronetes.
Deixem a la dreta la mina de les Ferreries, de la qual només podem endevinar les escombreres, i arribem al Pla del Menut on ixen dos pistes a l'esquerra. Seguim per la primera que puja recte a la Lloma de les Clapisses i arribem a una antena des d'on hi hauria millors vistes si el dia estiguera clar però que així i tot ens permet vore quasi tot el terme de Llucena, que no és xicotet.
Lloma de les Clapisses.
Retornem al Pla del Menut i continuem per l'altra pista que ens porta al mas de les Ferreries. Es tracta d'un mas menut, en procés d'enrunament però que presenta un annex de pedra seca en molt bon estat i una sèrie de construccions de pedra seca destinades a solls, corrals i cisternes.
Mas de les Ferreries.
També podem vore un forn d'algep, igual que els de cal però on no calia estar tantes dies coent. Suposem que es d'algep doncs a la vora encara es troba una bona càrrega d'algep.
Caseta de pedra perfecta a les Ferreries.
Des del mas continuem pel camí que es fa senda i passa per la vora d'un bancal d'ametlers florits i enfila una llarga lloma que baixa cap a la Selleta, collet que separa la Foia dels Panxanegres del Pinar de la Drapera.
Senda a la Selleta.
Es nota que per ací encara pastura la rabera de cabres del mas de les Coronetes que mantenen les sendes obertes. El dia que ja no es pasture és fàcil que ja no es puga passar per estos tossals.
Nosaltres seguim baixant per la dreta de la lloma, mirant cap al barranquet dels Focinos, i passem per un rodal de pins que han escapat dels incendis que, malauradament, tan sovint han assolat estes muntanyes.
Baixant per un vell assagador.
Seguim el que sembla ser un vell assegador, doncs té una paret a l'esquerra, i passem vora un corral i un bassot d'abeurar abans d'arribar al coll de la Selleta.
Per ací ja vam passar un parell de vegades fa anys, pujant per la dreta des de la Foia dels Panxanegres cap a l'esquerra, per una senda poc clara que baixa a enllaçar amb un camí que mena cap al mas de Beltran. Ara però ens costa de trobar la senda. Arribem al coll on s'ha netejat la senda però no en trobem la continuació així que ens acostem a l'assolat mas de Panolla mirant de recordar el camí seguit anys enrere. Amb un poc d'intuïció i moltes equivocacions finalment trobem una vella pista que baixa a la Foia dels Panxanegres, clapejada d'ametlers florits.
Pista vella sota el mas de la Panolla.
Continuem baixant per pista còmoda cap al fons del barranc del Salt, ja per fi de retorn. En una de les revoltes de la pista i dins d'un barranquís trobem la font del Brostal, eixuta i sense aigua.
Ametlers a la Foia dels Panxanegres.
El camí enllaça amb la pista que corre per dins del barranc a l'altura del mas d'Eugenio que queda dalt nostre. Nosaltres seguim la pista a l'esquerra i de seguida enllaça el camí que baixa per la Solana del mas de Batxero. A partir d'ací el camí ja el tenim més fresc doncs vam passar només fa dos mesos.
El barranc del Salt i el Roural.
Continuem sense perdre temps pista avall i l'abandonem quan ix del barranc i puja cap al Roural que fa honor al seu nom al trobar-se clapejada de roures joves.
Ens aturem a fer un glop abans d'entrar a l'estret que dona pas al Salt, i continuem per l'interior.
Entrada al Salt del Cavall.
Passat el primer estret el barranc s'obri.
Continuant pel barranc ens trobem un nombrós grup de gent que puja en direcció contrària. Sempre és agradable trobar gent en estes muntanyes solitàries, encara que el Salt deu ser l'única ruta concorreguda que podem trobar en esta part del terme de Llucena.
Passem sota els cingles més alts que separen el Pinar de Lliberato del Cabeçó de Panolla o de Sant Just, i continuem per la part més espectacular del barranc què, en part, és al què hem vingut.
Tram final del congost.
Eixim finalment del tram més espectacular i els cingles van fent-se més baixos fins que ja només tenim costeres poc empinades a banda i banda.
Un poc més avant trobem una fita a l'esquerra que assenyala la senda que puja al camí d'Araia, per on hem passat abans. Ací ens dividim i uns continuen per la pista, que en principi sembla més curt, i els altres seguim el llit del barranc, convertit ara en una rambla més coberta de còdols.
Barranc del Salt del Cavall aigües avall del Salt.
Ens trobem quasi a la vegada al punt on la pista travessa el barranc i, per tant, podem afirmar que el camí és igual de curt anant per un lloc que per l'altre, tot i què per la pista hi ha millor peany.
Ja només ens queda la darrera costereta per a pujar al collet on ens hem deixat el cotxe i, com no, visitar el bar d'Araia.
Rehidratant al bar d'Araia.
I a la terrassa de les antigues escoles d'Araia, ara bar, acabem la ruta del dia. Encara ens queda un dinar per davant però això són figues d'un altre paner.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

mas del rogle - molí ros - les calçades - salt del cavall més informació ací
araia - mas de batxero - araia
torremundo - salt del cavall
vila-real - llucena - sant joan


Més informació:
En els casos on hi ha una divergència entre topònims s'ha optat per seguir els retolats al mapa d'El Tossal del terme municipal de l'Alcora.


2 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier!
    Interesant passejada per una zona oblidada i solitaria,encara que pareix ser el barranc està més concurrit. Interesant descripció dels camins i sendes del terme.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari Emilio.
      La veritat és que el terme de Llucena dona per a molt i un dels racons que hom no es pot perdre és el Salt del Cavall, i hi ha més d'una ruta per anar. Esta no està mal, llàstima de dos-cents metres de senda poc clara, la resta, perfecte.
      Però ja tenim preparada una altra ruta més aventurera ... a vore quan podem fer-la.

      Elimina