dimarts, 22 d’abril de 2014

LA GOLOSILLA I LOS RINCONES. SOTA ELS CINGLES DEL PENYAGOLOSA


Ja feia temps que tenia ganes de passar per los Rincones. Havia llegit i m'havien dit que era un racó espectacular, un lloc deixat de la mà de Déu i dels hòmens, feréstec com pocs i impactant. Així que aprofitant les vacances i un track de jvicent allí que ens hem encaminat.
Per a la ruta de hui haviem de ser quatre, un l'autor del track no ha pogut vindre finalment, però Jose i Modesto no s'ho han volgut perdre tot i què ja havien estat a los Rincones.
Sant Joan de Penyagolosa.
Hem començat la ruta a Sant Joan, com no, i ho hem fet d'una ben clàssica pel barranc de la Pegunta amunt fins a la font Nova. Tot i què és un vell conegut sempre és un plaer tornar a recòrrer un dels racons més bells de Penyagolosa, i un dels pinars més bonics que conec i coincidisc amb Roncero quan el qualifica com el bosc sagrat de Penyagolosa.
Com que és any de seca el barranc només duu un fil d'aigua. Normalment tampoc en duu molta perquè la majoria es canalitza cap a Sant Joan i els campaments, però a la primavera, i en dies com hui que no hi ha quasi gent a Penyagolosa el seu cabal sol ser més generós.
Barranc de la Pegunta.
Arribem a la font Nova, que ha substituït a la font de la Pegunta (d'on pren l'aigua) i fem un bon glop per a prendre forces.
Ací abandonem el camí que continua barranc amunt i sense senda fem una llarga diagonal sota el pinar buscant l'Estret. Els teixos acompanyen als pins i també, prop dels cingles, cirerers de pastor, aurons i d'altres arbustos que denoten la frescor del lloc.

Arribem als Estrets que ho són de veritat doncs ací la llarga lloma del Conill que puja des de Sant Joan, i per on puja el PR-CV-79 només deixa un pas d'uns pocs metres entre el barranc de la Teixera i el de la Pegunta.
Pujant als Estrets.
Passats els Estrets la lloma s'eixampla novament i el camí puja mirant a la Teixera. Un poc més avant abandonem el PR i busquem el camí de la Cambreta. Una ampla senda que travessa un pinaret abans d'abocar a la font de la Cambreta, en un racó de la Lloma. La font, ben arreglada i cuidada només té un fil d'aigua.
Camí de la font de la Cambreta.
Continuem cap al mas de la Cambreta per darrere la font, remuntant un barrancusset que davalla des dels bancals d'enfront del mas. És per ací per on devia vindre el vell camí que unia el mas i la font, però ara es troba poc clar i pugem al mas sense estar segurs d'haver seguit el traçat correcte i és que el temps i el desús ha esborrat el que abans deguere ser una senda clara i fressada per on cada dia baixaven les ovelles a beure a la font, i també els matxos amb els cànters als arganells per a carrejar l'aigua de boca.
Arribant a la Cambreta. Al fons la Lloma Belart.
Passem per davant del mas de la Cambreta que vigila el cim de Penyagolosa. Encara no hi ha ovelles ni vaques pasturant que no arribaran fins al maig seguint la tradició d'anar a extrem i és que el fred d'estes terres altes impedeix la pastura des de novembre a maig.
Eixim a la pista que baixa per Marcén al Carbo i la seguim de baixada uns metres fins que fa una revolta on l'abandonem i seguim recte cap a la Nevera.
Mas de la Cambreta.
La Nevera de Penyagolosa o del Comte fou propietat del Comte d'Aranda i senyor de l'Alcalatén, tot i estar emplaçada en terres del ducat de Villahermosa, i fou la principal proveïdora de neu de la vila de Castelló, neu que baixava cada dia al llarg de la major part de l'any per l'anomenat camí dels Nevaters, que segueix aproximadament l'itinerari del PR-CV-79. Esta és la principal nevera de Penyagolosa doncs la resta de llocs on es guardava neu per a l'estiu foren ventisquers, la majoria molt menuts i dels quals en resta poca cosa. Així hi havia un vora la font de la Cambreta, un altre al barranc del Forn, un parell més als venisquers de Fraga, etc.
Nevera de Penyagolosa.
Visitem la nevera per fora doncs els propietaris (cal recordar que estem dins de finques particulars) l'han tancada per evitar-se problemes. Malauradament ho han fet amb planxes de ferro si ho hagueren fet amb reixes com a les neveres d'Espadà podríem admirar-ne l'interior amb uns arcs de mig punt de pedra ben treballada que suporten una volta de mig canó.

Després de visitar la nevera reprenem la ruta baixant per una senda que va fent voltes cap al Renovell.  
Senda al Renovell.
Hem deixat enrere el terreny calar i ens trobem en un dels racons on afloren els gresos. La vegetació canvia i els pins rojals es troben entreverats amb els negrals i rodenos. El terra es troba cobert de burguillo i falagueres seques, de l'any passat doncs la primavera encara no ha arribat per fer crèixer les noves.
La senda s'acosta a un regall que baixa des de la Nevera i que segueix la línia de falla que separa el calcari i els gresos, tota una lliçó de geologia, i es bifurca. Recte avall arriba a la pista que des pel Renovell va cap a la fuente las Mozas, nosaltres però seguim per l'esquerra un senderol menys clar que travessa uns bancals i també aboca a la pista.
Rabera de cabres salvatges.
Un soroll ens fa mirar amunt i veiem una rabera de cabres salvatges que ens mira des de la falda de Penyagolosa. No serà l'única que veiem doncs a partir d'ací aniran apareixent davant els nostres ulls una gran quantitat de cabres.
La Camala i les Roques de Marcén.
Continuant per la pista del Renovell arribem a una bifurcació. Per l'esquerra mou el camí que fa la volta al cim, ruta G del parc natural i que segueix el vell camí de Xodos a Villahermosa. Nosaltres el seguim però per la dreta.
Després d'uns metres abandonem la pista i seguim la plataforma del vell camí de ferradura, amb trams empedrats, que comença a baixar entre les penyes i els cingles que voregen la capçalera del barranc de la Cepera.
Camí de Xodos a Villahermosa.
Hem deixat enrere els extensos pinars i entrem de ple en el terreny dels cingles, les parets verticals, els penyals pelats on només arrelen els ginebres, les savines i alguns pins dispersos. La bellesa però no disminueix ans al contrari, augmenta.
Penyagolosa des de la fuente las Mozas.
Arribem així a la fuente las Mozas, situada sota unes penyes i dominant la Casica Nueva als seus peus i la Casica del Bosque un poc més lluny. A la Casica Nueva tornem a vore cabres que s'enfilen des de l'assolat interior pujant per les parets. Sembla que són les noves habitadores dels masos i és que ja ho va sentenciar Otilio del mas de Gil fa molts anys “quan la gent se'n va tornen (els animals)”.
Continuem camí de baixada cap a Villahermosa i no ens fa massa gràcia perquè tot el que baixem ho haurem de pujar més tard.
Capelleta a las Casicas.
Dalt de la Casica del Bosque passem per la vora d'una capelleta on ja no hi ha sant. Fou bastida en memòria d'un veí de las Casicas que va morir enmig d'una gran nevada sense poder arribar a casa, ja a tocar. I és que la neu sempre ha estat temuda i delerada pels masovers; temuda perquè comporta aïllament i dificultats per a la vida quotidiana, i delerada perquè sense ella la seca amenaça cultius i animals.
Després de la capelleta el camí gira resseguint un braç del barranc de la Cepera camí de la Puerta de Peñagolosa, curiós pas entre tossals que deixa la primera imatge de Peñagolosa venint pel camí de Villahermosa. Nosaltres no arribarem sinó que agafem a l'esquerra una vella senda, poc clara però enfitada, que munta a buscar un collet als peus de la Golosilla.

Conforme anem pujant la senda es fa més clara i evident i quan ja ens acostem al coll de l'altra banda del reguer que hi baixa apareixen un altre grapat de cabres, i ja és el tercer grup que veiem en poc de tros. No fugen molt doncs no semblen acostumades a trobar massa gent.
Collet als peus de la Golosilla.
Trasponem el coll i de l'altra banda se'ns mostra el verd fosc dels pinars que baixen per Bibioj al riu Villahermosa, amb el Tis davant nostre. El camí que seguim ara planeja sota els cingles de la Golosilla i ens aturem a disfrutar del paisatge que se'ns obri: serres i tossals que s'estenen fins on abasta la mirada, n'identifiquem uns quants: el Tis, el Alto de Santa Bárbara, la serra del Toro, la Serra d'Espadà, Javalambre, ...
El camí fa volta pels peus de la Golosilla fins que enfila avall cap a la Moleta de la Clocha. Per la vora de la Moleta es veu una traça clara però el track que seguim trenca a l'esquerra per la Clocha, xicoteta clotada antigament treballada però on ara només creix l'herba i on tornem a fer fugir una altra rabera de cabres, i ja en van quatre. Ací però ens costa trobar la senda fins que arribem al corral de la Clocha. Només quatre parets resten del corral però les vistes que hi ha compensen. Tenim davant nostre la llarga cinglera de la Peña del Hurgo, i damunt d'ella Penyagolosa per la seua cara més salvatge.
Penyagolosa des del corral de la Clocha.
Ara hem de seguir la senda per poder entrar a los Rincones doncs si l'equivoquem podem fer cap dalt d'alguna de les cingleres que l'envolten. Per sort el vell camí que duia del mas al poble està prou ben marcat amb punts rojos i fites que faciliten el seguiment.
El camí davalla seguint un llarg aiguavés que queda entre la cinglera de la Peña del Hurgo i la Peña Larga, i al fons del tot es troba el mas de los Rincones, en un racó perdut fent honor al seu nom.
Los Rincones sota la Peña el Hurgo.
Conforme baixem per la cara més assolellada de Penyagolosa els ginebres guanyen terreny als pins, i les carrasques s'arreceren sota els cingles conformant un paisatge diferent, però no per això menys bell.
Penyagolosa des de los Rincones.
Entre els ginebres veiem córrer un nou grup de cabres, en este cas mascles amb llargues banyes que enfilen avall davant nostre seguint el camí. Nosaltres els seguim a bon pas però sense córrer.

El camí volta un poc abans de travessar un reguer que baixa del carrascal que s'estén per darrere del mas. El travessem i pugem per la vora del que en altres temps van ser els bancals que alimentaven els veïns del mas.  
Mas de los Rincones. Al fons el Morrón.
Arribem així al vell mas, assolat i inhabitable. Aguaitant el cap dins d'ell encara es poden vore restes de cadires, perols i armaris dins la cuina, mig soterrats entre les runes del sostre, i un curiós rètol a la porta de la cuina que avisa que “estamos en la Cimorra”.
Des del mas busquem la senda que ens ha de traure de los Rincones per l'altra banda i ens costa de trobar. Finalment per davall dels bancals de davant del mas trobem els punts rojos que ens han acompanyat fins ací i els seguim baixant fins al barranco de los Rincones, que sembla una xicoteta rambla. La seguim amunt buscant la continuació de la senda fins que la trobem.
Senda al Morrón.
La senda puja travessant l'espès carrascal que s'estén als peus dels cingles. Ací també trobem punts rojos i fites i, a més, branques de carrasca esporgades de fa poc que faciliten el pas. Es d'agrair la faena de tots aquells que ajuden a que no es perden les velles sendes, bé siga netejant-les, enfitant-les o simplement xafant-les; i és que els camins que no es xafen acaben esborrant-se de la memòria i perdent-se així un patrimoni etnològic valuós i necessari per a la pràctica del senderisme.
Balmes als peus del Morrón.
La senda ix de la part més espessa del carrascar passant sota els cingles del Morrón on s'obrin unes balmes usades antigament com a mallades per a les ovelles i ara com a sester per les cabres salvatges.
Passat el cingle el camí enfila amunt fent revoltes per una costera que ens portarà al capdamunt del Morrón de los Rincones. Ací cal anar atents a no perdre la traça ni les marques. A nosaltres ens passa en un de tants revolts.

Així arribem al llom del Morrón des d'on veiem Penyagolosa, davant i dalt nostre. Ens acostem pel llom i trobem un camí més clar i fressat, es tracta del camí real de Xodos a Villahermosa que passa pels peus de Penyagolosa i que ja hem xafat per la fuente las Mozas.
Penyagolosa des del camí de Xodos a Villahermosa.
El seguim cap a Villahermosa mentre passem sota la Roca del Migdia i el tossal de Fraga que des d'ací s'alça dret i vertical dalt nostre, separat de Penyagolosa pel gran tall del Portellàs.
El camí va pujant poc a poc mentre passem sota les parets de la cara sud de Penyagolosa i ens ofereix les millors vistes sobre el pic.
Sota les parets.
Després d'una costera que salva fent revolts arribem al collet que separa Penyagolosa de la Golosilla, la seua germana menuda. Estem sota el Cantal de Miquelet, conjunt de penyals que s'alça dalt nostre.
Collet al Cantal de Miquelet.
Ací aprofitem per dinar, que ja és l'hora, amb vistes a la Penyagolosa.
Una vegada dinats ens dirigim a la Golosilla doncs estan tan prop és un llàstima no acostar-nos. Des del coll un senderol mig esborrat munta pel llom de la Golosilla però de seguida es perd i només de tant en tant trobem alguna fita que marca el pas. De tota manera la carena ampla, sense massa pendent i neta de sotabosc no presenta cap dificultat per passar.

Los Rincones des de la Golosilla.
Quan ens acostem al capoll de la lloma un altre grup de cabres fuig corrents avall. Pot ser són les mateixes que hem vist abans, quan hem passat als peus de la Golosilla, si és així de ben segur que deuen estar pensant que fa tanta gent hui per estos paratges habitualment solitaris.
Des del cim de la Golosilla les vistes no són tan espectaculars com des de la seua germana gran, però quasi i, a més, tenim l'afegit de girar el cap i vore Penyagolosa amb tot el seu esplendor. Veiem també bona part del recorregut que hem fet per a passar per los Rincones que queden als nostres peus.


La Golosilla.
Des d'ací també veiem perfectament l'itinerari de pujada al cim per la canal, que és el que ara ens toca, així que retornem al coll sota el Cantal de Miquelet i fem una llarga diagonal per buscar una canaleta que salva el Cantal.
Penyagolosa des de la Golosilla.
Quan pujàvem pel camí de Xodos hem vist fites que es dirigien a la canal i quan ens acostem ens trobem amb elles. Les fites pugen seguint el millor pas així que en conte de buscar-lo nosaltres ens limitem a anar de fita en fita.
Canaleta d'accés a les parets.
Pugem la primera canal, fàcil i gens exposada i un poc més amunt una segona canal més fàcil però amb molta pedra solta. Entre l'una i l'altra una forta costera amb pedra solta on cal anar amb conte. 

Sota els cingles.
Després de travessar una pedrera arribem al peu de la primera canal, de les dos que hi ha per a pujar al cim i fem una breu parada per agafar forces abans d'emprendre l'atac al cim.
Travessant un sargallar als peus de les parets.
Per ací passa un senderol no massa clar tot i què molt trafegat que fa la volta al pic sota les parets, baixant pel Portellàs i acabant a la Nevera.
Inici de la canal.
Comencem la pujada per la Canal, relativament fàcil. La principal dificultat rau en la pedra solta i en evitar llançar les pedres al cap dels qui venen darrere nostre.

Trams fàcils però amb pedra solta.
L'únic tram on cal posar les mans, ja prop del cim, es troba equipat amb una cadena que facilita molt la pujada. Una vegada passat ja estem al cim.

Cadena en la canal.


Personalment tinc mal record d'este tram doncs una vegada pujant per ací vaig caure, sortosament el metre llarg de neu tova que hi havia va evitar una caiguda fatal. Hui però la canal es presenta molt més senzilla i fàcil i després d'una breu grimpada assolim la senda que enllaça els dos cims principals de Penyagolosa.
Vista des de dalt.
Ens acostem al Piló on, com sempre, hi ha gent. No hem trobat ningú en tot el dia però mentre estem ací dalt pugen almenys mitja dotzena de persones.
Cim de Penyagolosa.
Ens fem la inevitable foto al cim i comencem la baixada mig corrents mig caminant cap al Corralico, i és que encara ens queda una hora llarga fins a Sant Joan i la vesprada avança.
Baixada al Corralico.
Des del Corralico el camí més curt per a baixar a Sant Joan és pel barranquet del Forn i el de la Pegunta, però ens cal buscar-li un final més adequat per a completar la ruta així que ens dirigim per pista cap a la Banyadera i travessem el coll per on passa l'assegador real d'Aragó, pujant per l'assegador d'Entre Termes que segueix la ratlla de Vistabella i Xodos.
Deixem a l'esquerra els Masets i seguim pel llom herbós per on corre la pista cap al mas de Sanaüja.
A l'altura del mas trenquem a l'esquerra per la pista del mas de Benages que baixa per la capçalera del barranc de l'Avellanar.
Assegador Entre Termes.
Ací el paisatge torna a canviar i el rocam calar torna a donar pas als gresos que aporten més humitat al terreny i fan que a l'ombria i vores del barranc cresquen espècies més frescals com els avellaners, salzes i cirerers.
Travessem el barranquet on es troba la font del Pleit i continuem planejant per la pista, molt poc usada i envaïda per l'herba, que passa sota la Lloma Belart. Deixem a la dreta el mas de Benages Nou que no arribem a vore tot i què ho intentem perquè ens el tapa el pinar i finalment arribem al collet on s'alça el mas de Benages.
Pista al mas de Benages.

Mas de Benages.
El mas de Benages és un dels més bonics de Penyagolosa, restaurat amb gust s'alça al carasol del Tossal del mateix nom i a la vora d'un collet que separa el barranc de l'Avellanar de la capçalera del barranc de l'Antona. Voltat de prats que el pinar s'encarrega de fer recular i amb una font de pouet que, malauradament es troba seca.
Des d'ací mou un camí cap al mas de les Xiquetes i la pista que baixa al barranc de l'Avellanar. Nosaltres però baixem pels prats cap al barranc de l'Antona buscant una senda que només intuïm per les fites que anem trobant fins que deixem enrere les terres del mas i entrem al pinar de l'Estat on apareix ben clara.
Senda al barranc de l'Antona.
L'Antona és un dels sis barrancs que davallen del Pic i el pinar que el cobreix no desmereix gens del de la Pegunta. Baixem senda avall deixant a l'esquerra la font de l'Antona que no veiem encara que intuïm la seua presència entre els esbarzers en l'únic lloc on l'aigua baixa pel barranquet.
Senda per les Saleres.
 Un poc més avant una fita grossa marca l'inici d'una senda que abans deguere ser més clara i que ara es perd per manca d'ús. La senda ressegueix les parts baixes de la Lloma Belart passant per les Saleres abans d'arribar als campaments. Cal estar molt atents a seguir-la perquè l'herba que creix n'esborra la traça i costa de trobar, de fet si no fora perquè ix retolada als mapes excursionistes hom no podria endevinar que hi ha tal senda.
Finalment la senda coincideix amb un tallafocs que n'ha esborrat les traces finals abans d'arribar al campament de Lloma Vela I, mala transcripció de la Lloma Belart.
Camí pel barranc de la Pegunta.
Des del campament per darrere dels banys baixa una senda al barranc de la Pegunta on trobem el vell camí ara substituït per la pista, menys agradable de xafar i que evitem de xafar, i per ell arribem a l'antic viver d'ICONA abans d'entrar a Sant Joan com cal, pel vell camí que passa pel Peiró.
Sant Joan des del Peiró.
Acabem així una ruta que pot ser siga una de les millors que es poden fer al voltant de Penyagolosa, i això ja és dir molt.


Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la banyadera - el corralico - penyagolosa més informació ací
XVII pujada fanzara - penyagolosa més informació ací
sant joan - pegunta - penyagolosa - lloma conill  més informació ací
banyadera - penyagolosa - corralico 2012 més informació ací
sant joan - lloma del conill - canaló penyagolosa - sant joan (amb raquetes)
sant joan - avellanar - portellàs - pinar obscur
penyagolosa via aresta
sant joan - lloma belart - canal - nevera - pegunta
vistabella - penyagolosa - sant joan

Més informació:
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Boira i Muñoz, Pascual (2012) Les neveres de la província de Castelló. 
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Roncero i Ventura, Enric (2003) "Habitar la muntanya" dins Mètode nº 36 versió accessible ací
  • Parc natural de Penyagolosa

2 comentaris:

  1. Per fi podem vore aquesta entrada, senzillament espectacular Xavier, degue de ser una passada anar per aquestes sendes tan poc xafades i gaudir de tan grans vistes de les cingleres de la cara més salvatge del massís de Penyagolosa.
    Jo ja fa temps que tinc pensada una circular pujant per el Barranc Obscur per buscar el sender que va per sota de les canals del Penyagolosa i pujar per el Portellás per anar després al Tossal de Fraga, a vore quan m'anime a fer-la.
    Esta vesprada anirem a Vila-real a vore si encara ens arriba alguna tapa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment feia temps que no ens eixia una ruta tan completa i bonica, però és què Penyagolosa es presta, i més la cara sud tan fotogènica.
      Ara ja estic pensant a vore com fer una ruta per a entrar a los Rincones des de baix, i eixir per la Moleta de la Clocha.

      Elimina