dissabte, 24 de gener de 2015

LES AGULLES I EL BARTOLO FENT LA VOLTA AL DESERT.

Una vegada més acompanye a Pablo en el seu prorrogat repte de pujar a tots els vèrtex geodèsics de la Comunitat Valenciana. En este cas a un ben proper i on he pujat unes quantes vegades però on mai està de més pujar: el Montsoliu, també anomenat Pare Bartolo o montanya de Sant Miquel i que a l'IGN designen com a “Desierto” pel nom de la finca on s'inclou, el Desert de les Palmes.
El nom de Desert de les Palmes ve (cita). El nom antic de la muntanya és el Montsoliu i quan els frares es van instal·lar al Desert van construir al seu cim una ermita a Sant Miquel, d'ací l'anomenar-lo muntanya de Sant Miquel a alguns mapes històrics. En esta ermita va viure el frare Bartolo, també conegut com Pare Bartolo i que va acabar donant-li nom al cim. El Pare Bartolo (Fray Bartolomé de la santísima Trinidad) fou el fundador del Convent Carmelita del Desert de les Palmes en una finca comprada a la baronessa de Benicàssim i segons conta la tradició va fer vida d'ermità a la cova que hi ha sota l'ermita.

Però a banda del Bartolo també pujarem a les Agulles de Santa Àgueda que formen una serreta esmolada a la capçalera del barranc de Santa Àgueda on s'obri la cova i ermita a la santa on van en romiatge els veïns de Benicàssim. Així enllaçaríem en una única ruta els dos cims emblemàtics del Desert. Bé, el cert és que també entrava dins dels plans passar pel castell de Montornés però al final no vam poder acostar-nos.

Així que encara entre dos clarors ens vam trobar al davant del mas del Salandó per començar la ruta a punta de dia. Per començar a caminar travessem el pla del Salandó cap al barranc de les Agulles i, just a la vora del corral de la Comba trobem les marques del PR-CV-397  que fa la volta a les Agulles i seguim el seu traçat pels peus de les Agulles, fent per baix el que després farem per dalt.
Remuntant el barranc de les Agulles.
El PR segueix ací la carrerassa del Reboll passant per la falda de les Agulles i remuntant el barranc que separa el rodeno de les Agulles de la calcària dels Covarxos.
Les Agulles.

Arribem així a l'ample coll dels Covarxos que separa el barranc de les Agulles del dels Covarxos. Una senda davalla per eixe barranc però nosaltres seguim la carrerassa (i el PR) amunt a buscar el coll de les Agulles.
La Plana des de la Carrerassa del Reboll.
Abans d'arribar al coll arribem a un encreuament de senders. Per la dreta continua una senda amb múltiples opcions: al Portell de les Agulles, al Juvellús, a Santa Àgueda, … però nosaltres seguim a l'esquerra per on el PR passa el coll de les Agulles per a baixar al camí de Miravet poc més amunt de la font Tallada.
Inici de la travessa de les Agulles.
Al coll abandonem el PR i comencem la travessa de les Agulles pròpiament dita, però no ho fem seguint les crestes sinó seguint un senderol marcat amb fites i punts grocs (o blancs) que ens porta per la banda de llevant a esquivar els passos més complicats.
 El sender passa per un rodal de sureres que quasi forma un bosquet, és el grup de sureres més gran del Desert, que no és molt.
Tram central de les Agulles.
 El sender puja i baixa per anar evitant els passos més complicats fins que arriba un punt on baixa a buscar un pas alternatiu al forat per travessar un crestall rocallós que ens barra el pas.
Passat eixe punt hem de tornar a pujar a buscar la part alta però sense arribar-hi, sempre mantenint-nos a una certa distància sota la part més aèria i espectacular de les Agulles.
El Trampolí.
Ací fem com la darrera vegada que vam estar fa poc més d'un mes i ens separem. Amb Pablo i Paco ens encaminem al trampolí perquè passar per ací i no pujar sembla quasi un pecat. Mentre la resta del grup continua per sota seguint les fites (senderol no hi ha) que busquen el pas més fàcil.
Cresta aèria.
Pugem al Trampolí i fem les fotos corresponents i continuem la travessa per la part alta vorejant una altra agulla i baixant a buscar l'itinerari enfitat per on van els nostres companys. Esta part no és massa difícil però no deixa de tindre trams complicats on cal posar les mans i estar atents a no fer un mal pas i no és gens recomanable a qui tinga vertígen.
Baixant a la "senda".
Finalment enllacem amb l'itinerari “fàcil” i amb la resta del grup poc abans d'una ample collet que és la part més fàcil de la travessa. Ací mateix ens aturem a menjar al solet i a recer de l'aire gelat que corre per la cresta cada vegada que aguaitem a l'altra banda.
Itinerari "fàcil".
Després d'esmorzar continuem un tros més, pel senderol obert entre la vegetació que cobreix la cara nord on corre un airet fred, i enllacem amb la senda de pujada a l'Agulla Grossa o Agullot.
Pugem a l'Agullot a fer cim i baixem tot seguit per continuar la ruta perquè se'ns ha fet molt llarga la travessa i encara ens queda molt de camí per davant.
Accés a l'Agulla Grossa o Agullot.

La baixada de l'Agulla Grossa la fem per la “via normal”, on les sendes se separen per tornar a trobar-se més endavant. Només cal estar atents per agafar per l'esquerra la senda que passa sota dos pins seguint el rellomet que queda entre la Comba i el Pla de Miravet.
Seguint la senda arribem a la capçalera del barranc de la Comba, per on puja el camí que des de Benicàssim enllaça amb el camí de Miravet on retrobem el PR-CV-397 que fa la volta a les Agulles.
Coll de la Comba.
Joan s'en torna per este camí perquè ha d'estar a dinar a casa, però a nosaltres encara ens toca pujar al Bartolo que és l'objectiu final de la ruta.
Des d'ací seguim un tros del camí asfaltat de Miravet cap al mas de la Comba i, just abans d'arribar a la carretera del Desert, trenquem a la dreta per un camí on trobem unes paletes de la ruta de les fonts del Desert.
Camí del Pla de les Muletes.

Pugem  per un pla inclinat per on passa la ratlla de Benicàssim i Cabanes fins que abans d'arribar al Corral de Miravet deixem el camí asfaltat que puja cap al Pla de les Muletes i seguim recte per una senda que passa per dalt de la carretera del Desert cap a l'ermita de Monserrat.
La senda planeja sota el Rojal i ací podem avançar ràpidament fins que arribem al Pla de Monserrat on ens desviem uns metres fins a l'ermita des d'on hi ha unes magnífiques vistes cap a Benicàssim.
Les Agulles des del Pla de Monserrat.
Ja és tard però encara ens queda pujar al vèrtex al dret, per una dura pujada i hi ha la possibilitat d'estalviar-se la pujada anant directes a l'ermita de Sant Josep ... però ningú vol abandonar i tots estan dispostos a fer el cim.
Un poc més avant de l'ermita de Monserrat deixem la senda que continua cap a la font i ermita de Sant Josep i comencem a pujar cap al Bartolo que ja tenim davant i dalt nostre.
La pujada és constant i dura per una vessant molt desarbrada com a conseqüència dels incendis del segle passat.
Pujada pel Coscollar.
Només hi ha un punt on suavitza la pendent seguint un senderol que sembla que ve des de la cova del Pare Bartolo, sota els cingles de la Roca Corba, i sembla que segueix cap al Colomer. Caldrà mirar de seguir-lo algun dia.
Des d'ací només queda un curt tram fins a dalt, però és el de més dura costera i pujant per ell arribem al cim després de passar per una rampa formigonada, feta per a poder-se llançar amb parapent.
Arribant al cim del Bartolo.
Al cim trobem l'ermita de Sant Miquel, el vèrtex i les antenes de televisió que s'hi van instal·lar als anys 50 i 60. Ací mateix també es troben les restes de la vella creu del Bartolo, erigida al 1902 i dinamitada al començament de la guerra civil.
Des d'ací s'albira un ample panorama, pot ser el més gran de les terres castellonenques i també per això fou un dels punts usats per Mechain per a triangular al sud de Barcelona i millorar la precisió de la medició del meridià que és la base del sistema mètric.
Vèrtex geodèsic.
Però hui no estem massa per mirar i a més les antenes tapen bona part del paisatge així que ens limitem a fer-nos la foto i començar la baixada.
Continuem cap a la nova Creu del Bartolo que a la dècada dels 80 va substituir l'antiga encara que no al mateix lloc, ocupat ja per les antenes. Per ací passa el PR-CV-422 que puja des de la Pobla.
Des de la Creu baixem a buscar el nou camí asfaltat que puja al Bartolo, construit per aa pujar a fer les antenes. Un tros pista avall trobem a l'esquerra el vell camí de ferradura i per ell continuem la baixada cap al Convent Nou.
Camí del Bartolo.
El camí baixa sense massa pendent, molta menys que la que hem fet de pujada, encara que ens el grup s'allarga perquè ja portem moltes hores de marxa i el cansament, vulgues que no, es fa present.
Deixem a l'esquerra en una revolta un senderol que s'encamina a la cova del Pare Bartolo i continua per enllaçar amb la pujada que hem fet. Nosaltres seguim recte avall enllaçant finalment amb la pista asfaltada.
El Convent Nou i Montornés.
Seguim per la pista fins al Convent Nou que passem per la vora i enfilem carretera avall per desviar-nos a la dreta cap al restaurant. No arribem a ell sinó que baixem per una senda nova, oberta entre els bancals per evitar passar pel vell camí que mou des del mateix restaurant.
En una curta baixada enllacem amb el camí vell, ample i amb capelletes a les vores, que enllaça el Convent Nou amb el Convent Vell i que era el camí principal d'accés al Convent abans de fer la carretera.
A la vora del camí s'alcen alguns "antros" (literalment cova) que són menudes cases on se retiraven els frares a fer meditació en solitud durant el dia, Per a més dies anaven a les diverses ermites disperses per tot el Desert com les que ja hem passat.
Passem per la vora d'una bassa que recollia l'aigua de la font de Crist, ara plena d'oms jòvens que creixen atapeïts i entrem en el que fou una ampla avinguda vorejada d'altes parets i que acaba davant la porta del Convent Vell. No explicaré ací la història del Convent vell (si algú té interés es troba explicat en una entrades anteriors).
Porta del Convent Vell.
Per la vora de la porta baixa una senda cap a la font de la Teula on arribem després d'una curta baixada. L'aigua de la font es troba canalitzada però hi ha una aixeta d'on cau un rajolí d'aigua i aprofitem per a beure perquè la ruta s'ha allargat i ja anem ben justets d'aigua. Per dalt dels cims bufava un ventet gelat però a la banda de la mar el sol calfa i fins i tot fa caloreta.
Font de la Teula.
Després de carregar aigua continuem per una pista que arriba a la font. Continuem per ella i enllacem amb le ramal que baixa des de l'altra banda del Convent Nou i seguim baixant cap al corral de Sant Elies.
El Convent Vell i el Bartolo.
La baixada és ràpida, per pista ampla i cara avall tota l'estona i amb ganes d'arribar.
Passem per la vora del corral i seguim la pista que fa volta (després ens adonem que hi ha una senda que travessa) i que abandonem per baixar directes a travessar el barranc del Desert a l'altura d'on va estar la Porteria Baixa o Portalet de la Garrofera.
Arribant al Portalet de baix.
Per la vessant dreta del barranc baixa el vell camí del Desert, però com que tenim pressa pugem a la carretera per fer el darrer tros per carretera fins al mas del Salandó, passant per sota de l'Agulla del mateix nom que ens vigila des de dalt.
Carretera del Desert.
Acabem així una ruta que no ha sigut massa llarga en quilòmetres però sí en temps i que ens ha deixat un bon regust a la boca a l'enllaçar els dos cims més emblemàtics del Desert: les Agulles i el Bartolo. Per acabar-ho d'arredonir encara podríem haver pujat a Montornés ... però això serà un altre dia.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Benicàssim de la mar a la muntanya: del Voramar a la font Tallà per Santa Àgueda i Cantallops.
De Benicàssim al Convent
Agulla del Salandó i Agulles de Santa Àgueda
Rapelant a les Agulles de Santa Àgueda
La Cresta de les Agulles versió fàcil
L'Agullot des del Pla del Salandó
Del Pla del Salandó a Miravet tornant pel Juvellús
De la Pobla a Benicàssim pel Bartolo
De la Pobla a les Santes pel Bartolo
Des del Pla del Salandó al centre d'interpretació de la Bartola

Més informació:

  • Pedro de la Madre de Dios (1915) Desierto de las Palmas: monografia histórica, impresiones y recuerdos. Ed. Libreria Fenollera. Accessible a la web.
  • Blat, Vicente (1978) Historia del Desierto de las Palmas Ed. Unión Gráfica, Zaragoza
  • Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló
  •  Ajuntament de Benicàssim
  • (1909) Minuta del MTN de Benicasim IGN
  • Cartoweb
  • Sos Baynat, Vicent El valle de Miravet y les Agulles de Santa Àgueda BSCC 1959 accessible a la web.
  • Web del parc natural del Desert de les Palmes
  • desertdelespalmes

3 comentaris:

  1. Pues jo en algun lloc també vaig llegir, i no sé si serà certa esta historia, que el nom de Bartolo ve degut que a quan van dinamitar l'antiga creu es van emportar per davant també a Fray Bartolo, en una crònica que vaig fer fa uns anys vaig afegir una foto que vaig trobar de l'antiga creu:
    http://4.bp.blogspot.com/-NMHgyXsaYgo/TWU6GlzNbkI/AAAAAAAAAdQ/3sUvlLPuQmg/s640/Creu.jpg

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poc de llegenda perquè el Pare Bartolo va viure uns quants segles abans i durant la guerra no van quedar frares al Desert, tots van haver de fugir i amagar-se. El meu iaio m'ho contava perquè tenia un tio frare al convent que van tindre amagat a casa fins que en un bombardeig va caure mitja casa (i ell va salvar la vida però va quedar coix).

      Elimina
  2. Estupenda ruta Xavier se quedarían agusto Pablo y compañía jejeje.
    Nosotros hicimos una semana después una ruta muy parecida añadiendo el castillo de Montones
    Saludos

    ResponElimina