dimecres, 22 de febrer del 2017

ULLALS DEL MONTLLEÓ AL PLA DE MEANES



Un dimecres més tornem a eixir a fer una volta vespertina. Esta vegada ens hem acostat novament al Montlleó per vore'l amb aigua ... i també perquè hem quedat amb Juanramón i està a meitat camí.
Deixem el cotxe al punt on la carretera d'Atzaneta travessa la ramblella de Meanes. Ací hi ha una parada d'autobús per als masos propers.
Inici de la ruta.
Des d'ací seguim un camí asfaltat que entra cap al mas Blanc, nosaltres el seguim només uns metres mentre travessa un pinaret. De seguida trobem un camí de terra perpendicular que seguim a la dreta. Es tracta del vell camí carreter que des d'Atzaneta anava a Vilar de Canes i a la venta Segarra. El seguim entre camps llaurats mentre travessa el pla cap al riu de Montlleó. A la dreta (i un poc lluny) queda el mas del Pont i, al fons, les muntanyes de Benafigos i Culla que tanquen el pla per l'oest i entre les quals s'obre pas el riu Montlleó.
Arribem al riu i seguim el vell camí, ara mig perdut, que baixa a travessar el riu a gual. Un poc més amunt hi ha el pont de la carretera i un poc més avall les restes d'un antic pont penjat. Llàstima que encara no es conserve perquè ens vindria bé per travessar el riu sense banyar-nos els peus.
Pont del Montlleó.
El riu corre amb prou aigua i ens cal descalçar-nos per travessar-lo. La idea original era remuntar el riu però no ens abelleix ficar els peus dins de l'aigua ... encara, així que travessem i seguim un camí que remunta el riu pel sud.
Caminem vora un quilòmetre per la plana al·luvial que ha format el Montlleó que corre per la nostra dreta però quasi 30 metres més avall. La terra és fèrtil i encara està majoritàriament treballada, plantada d'oliveres i ametlers que comencen a florir.
Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
Camí vora riu.
Arribem així al camí del mas de Lluna, per on ve el SL-CV-65.1 que enllaça Atzeneta amb els Molins de Vent (on enllaça amb el SL-CV-65.2 que puja des d'ací a Culla).
El seguim a la dreta baixant, per fi, al riu. Ací el riu corre ample entre alts talussos excavats a les terrasses sedimentàries formades en altres temps on el nivell de base era més alt.
Ens canviem de calcer i comencem a remuntar el riu per dins, travessant-lo tantes vegades que en perdem el conter.
El paisatge és impressionant i amb aigua encara més. El riu baixa clar entre la grava i l'aigua, per ser febrer, no està gens gelada.
A les parets de les vores veiem restes de tunels excavats per a conduir l'aigua a molins ja desapareguts enduts per les riuades del riu que poden ser veritablement salvatges.
Caminant per dins del riu no podem vore molt més que les parets de les vores, així que hom no es dóna conter que poc a poc va abandonant el pla i entrant a la muntanya. Només quan darrere un altre revolt apareixen per dalt dels talussos del riu tossals plens de pins som conscients que les muntanyes ja estan a tocar.
Això també ens avisa que ja deu quedar poc per arribar als Ullals, el nostre destí de hui.









Les parets de grava comencen a alternar amb la pedra calcària abans d'arribar a una volta on s'alça l'assolat molí dels Ullals, ja dins del terme de Culla. Un poc més amunt queden els ullals i ja per camí ens dirigim a ells.
A la dreta i separat del riu en trobem un que, a hores d'ara és sec, però que ha estat traient aigua fins fa ben poc.
Molí dels Ullals.

Ullal de dalt.


El mateix ullal amb aigua uns dies abans.
Ullal de baix.
Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
El mateix ullal uns dies abans.
Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
Després de visitar els ullals ens canviem el calcer i desfem el camí fins al molí. A partir d'ací el retorn el farem per la vessant esquerra del riu. Seguim primer una pista que ens puja al Racó del Fumero, ampla raconada ja dins del terme d'Atzeneta.
Bancals al Racó del Fumero.

Olivera mil·lenària.

El Racó del Fumero és un antic meandre excavat pel riu al terciari i reomplert posteriorment per materials quaternaris. Ara el riu ha excavat el seu llit travessant els darrers materials dipositats. Tota una lliçó de geomorfologia.
Tot el pla està cultivat. Ací trobem velles oliveres i garroferes i també ametlers més jòvens. Un seguit de casetes s'estan a les parts més altes (i menys aprofitables per al cultiu). Per dalt nostre queda una caseta on va tindre lloc un tiroteig que va acabar amb la vida d'un maqui i en va ferir un altre. A la vora mateix del nostre camí queda el mas del Fumero amb una gran garrofera esgallada a la porta i una gran cisterna al costat.
Cisterna del mas del Fumero.
Seguim avant per la pista que planeja. Els ametlers en flor posen un toc de color a la gama de verds que s'estèn per tot arreu.
Anem deixant cases i masos a dreta i esquerra. La majoria d'ells en ús, ben arreglats i voltats de camps treballats.
Finalment travessem un pinar i eixim al pla. Ací els camps de cereal que verdegen contrasten amb el blanc rosaci dels ametlers.
Arribem així a l'antic camí de Culla (ací pista) i el seguim per l'esquerra per la falda dels tossals fins que l'abandonem per enfilar recte cap a la ramblella de Meanes.
La Ramblella.
Baixem a la rambleta i continuem per dins, vorejats d'un bosquet de pins i carrasques seguint les traces de les ovelles.
Pont de la Ramblella.
Travessem per baix el pont de la carretera i eixim de la rambla a pocs metres del punt d'on hem començat a caminar, completant una ruta senzilla però preciosa, com totes les que hem fet al voltant del Montlleó.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc


I ací un altra ruta pel riu montlleó:

Del Pla de Meanes al Collado al voltant del riu Montlleó


Més informació:
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
  • Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada