A mitjans febrer vam
començar la travessa d'Espadà per les crestes. Aquella
primera etapa entre la Vilavella i el coll de la Ibola va ser una ruta
realment muntanyentca i un autèntic trencacames pujant i baixant
constantment fent al final un desnivell acumulat superior als 2000
metres només en pujada.
A primeries de maig,
amb la calor ja apretant, vam
continuar la travessa des de la Ibola
fins al Mojón de Torralba. Una etapa també dura però no tant com
l'anterior. Ací les pujades van ser més llargues i continuades i no
tan explosives, i no n'eren tantes. Malgrat tot el desnivell acumulat
també estava prop dels 2000 metres en pujada.
Hui toca completar
la travessa i el que ens espera és una ruta fàcil comparat amb les
dos etapes anteriors. La distància és semblant, sobre 20 km (al
final ens en van eixir menys i tot) però el desnivell és molt
menor, poc més de 600 metres en pujada, i cap de les pujades té més
de cent metres de desnivell. Així que comparat amb les dos etapes
anteriors la de hui sembla una tranquila passejada per a xerrar amb
els amics. I així serà.
El dia s'ha alçat
calorós però entre que mai baixem dels 900 metres d'altura, que
bufa el vent de llevant i el cel va ennuvolant-se finalment no hem de
patir la calor ni la falta d'aigua perquè a l'anar per les crestes
les fonts queden molt avall.
Ens acostem en cotxe
al Mojón de Torralba, on parteixen els termes de Torralba i Pavías,
i a la vora mateixa de la carretera que uneix els dos pobles
aparquem. Ací vam acabar al maig i ací reprenem la ruta hui.
Després de fer-nos
la foto d'inici comencem a caminar seguint la carretera cap a Pavías.
Però no la seguirem molta estona doncs de seguida trenquem a la
dreta per una pista que puja des de Robina.
La pista puja un poc
i continua planejant entre pins i carrasques que van quedar fora de
l'abast del gran incendi del 1994 que va socarrar tota esta part de
la serra d'Espadà. De fet els seus efectes seran visibles al llarg
de tot el recorregut de hui. Per sort ja han passat quasi 25 anys i
el bosc duu camí de regenerar-se.
Per l'esquerra
baixen un parell de sendes a Pavías, l'una fent la volta per Robina
(paral·lela a la pista que seguíem però per un poc més avall) i
l'altra directament (què és l'antic camí de Torralba).
Nosaltres des d'ací
continuem uns metres a la dreta per la pista que segueix el camí de
Torralba però de seguida l'abandonem pujant amunt per una senda
marcada amb fites.
A partir d'ací
seguirem el Paso de las Balsillas primer, i el de los
Contrabandistas, més tard durant bona part del recorregut.
Comencem pujant cap
a la Serratilla. Fins ací va arribar el foc del 94 i el paisatge
està dominat pels matolls i pimpolls que crèixen amb força.
Travessem la llarga
lloma de la Serratilla des d'on tenim un magnífic panorama de la
vall del Palància, a l'oest, i de bona part de la serra d'Espadà.
Veiem els cinc mils d'Espadà que ens queden darrere i els tres mils
que ens queden davant i, destacant al fons de tot, el Alto de Santa
Bàrbara de Pina.
Resseguim la
capçalera del barranco de la Mina, que es troba a l'altra banda on
destaca l'escombrera de l'antiga mina, i arribem finalment a enllaçar
amb el Paso de los Contrabandistas al Abejero. Ací aflora el rodeno
i apareixen les sureres recordant-nos que encara estem a la serra
d'Espadà.
Ací hi havia un
important encreuament de camins; d'una banda pujava el camino de
Pavías a Montan per l'Abejero enllaçant amb l'assegador que
seguíem; per l'altra el camino de Higueras a Torralba que pujava per
on ara esta traçada la pista.
Nosaltres seguim ara
el vell camí de ferradura cap a Montan que passa sota Montalban. La
divisòria d'aigües ací corre per dalt dels cims però és
totalment impracticable, així que cal seguir els vells camins que la
segueixen però sempre un poc per baix.
A la nostra esquerra
queda las Umbrías de las Balsillas i el barranco de la Pedriza, i
allí creix un interessant bosquet de carrasca i surera, l'últim
bosc de sureres d'Espadà cap a l'interior. A partir d'ací ja fa
massa fred per a les sureres que només es deixen vore a les solanes
però no arriben a formar boscos.
Nosaltres passem per
dalt i deixant enrere el alto de Montalban arribem a la Pedriza on el
rodeno deixa pas a la calcària que aflora en superfície, fent palés
el perquè del nom.
Fins ací hem
avançat ràpidament per camins nets i planers. Ara el camí també
és planer però ja no està net. A causa de la gran nevada de
l'hivern passat han caigut infinitat de pins damunt la senda de
manera que costa prou avançar. Per sort no som els primers que
passem i ja hi ha pas obert entre les branques però cal anar fent
ziga-zagues i esquivant pins boltats i branques caigudes de manera
que el curt tram que tenim per davant fins al collado Royo se'ns fa
molt llarg.
Arribem així al
collado Royo o Rubio. Ací trobem un terreny més obert amb ginebres,
pins i carrasques que ens acompanyarà en la llarga pujada a la Loma
de la Cierva. Encara ens trobem dins la serra d'Espadà (i el parc
natural) però el paisatge recorda més a les llomes de l'Alt Millars
que tenim tant a la vora.
Esmorzem
tranquil·lament i continuem la marxa pujant sense pressa però sense
pausa la llarga Loma de la Cierva. Conforme pugem les vistes van
millorant a les dos bandes, tant cap a la vall del Palància com a la
del Millars. Arribem al cim o al que sembla el punt més alt i ens
fem la foto per recordar que hem pujat un altre mil d'Espadà.
Quan continuem la
marxa ens trobem un caçador amb els gossos. Estan fent una batuda al
terme de Montan i una altra en terme de Higueras. Nosaltres ací anem
per la ratlla entre els dos termes així que quedem entre dos focs.
Però el caçador ens tranquilitza dient-nos que els seus companys ja
estan avisats i que si baixem cap al collado Elvira eixim de la zona
que estan caçant, i és que les muntanyes són prou grans com per a
què tothom puga disfrutar-les sense fer-se nosa.
Travessem la pista
que passa des de Higueras a Montan i pugem recte per l'altra banda
mirant de trobar el senderol que enfila cap al cim entre les
carrasques que creixen a l'ombria.
Ara toca la part
aventurera de la ruta. Fa uns anys quan vam pujar ací vam decidir
continuar per la cresta per tal de fer la ruta circular i també per
vora com estava pensant en la travessa per les crestes que hui estem
fent. Aquell dia no vam eixir mal lliurats però anàvem amb pantaló
llarg i hui no és el cas així que tocarà afinar bé i fer memòria
per a tornar a trobar el bon pas.
Seguim pels cims
passant per davant el corral del Majadal, del qual només en queden
restes de les parets, i continuem per una zona més oberta sense
massa vegetació fins que deixem enrere el rodeno per entrar a una
zona argilosa coberta d'argilagues.
Seguint els corriols
que obren els senglars arribem al Navajo de Higueras, on baixen a
beure i rebolcar-se, sense (quasi) punxades. Des d'ací la pista està
a tocar i una senda ens porta a ella.
Seguint la pista ens
acostem a l'assolat mas de San Juan. Poc a poc el pas del temps va
fent caure les teulades i tombant les parets de manera que el que fa
unes dècades era un lloc per a viure ara tan sols és un munt de
pedres.
Per davant del mas
busquem l'antic camí que puja cap al Sabinar. Amb una certa
dificultat al principi però de manera més clara després anem
seguint el vell camí que deixa un tossalet a l'esquerra per a
enllaçar amb la pista, per on puja el
vell
camí de Cirat a Caudiel.
Deixem a l'esquerra
un entrador al corral del Colegial, per on continuava el camí de
Caudiel, ara perdut. Un poc més avant queda a l'esquerra la senda
del Estajo o de la fuente la Higuera, que pel barranc i font d'eixe
nom baixa també a Caudiel. Continuem pujant suaument però sense
pausa per les amples llomes de la Sierra i així, a bon pas, no
tardem massa en arribar al Navajo Valero. Ací enllaça el camino de
la Sierra que puja des de Caudiel, ara abalisat com a PR-CV-63.5. De
fet el PR-CV-63 no és un únic sender sinó un conjunt de senders
traçats als anys 90 per la gent del mas de Noguera i que enllaçaven
tots els pobles de l'Alto Palancia. Ara alguns estan mig esborrats
però els membres del CEAP continuen mantenint-los i recuperant els
perduts en la mesura de les seues possibilitats. La veritat és que
aquella va ser una gran iniciativa en un moment en què els senders
abalisats eren més que escassos.
Caminant per la
pista ens ixen al davant tres cabirols que fent saltirons es perden
dins del carrascar. Tot i què n'hi ha molts i s'han escampat per
tota la serra encara sorprèn vore'ls i és que es camuflen tan bé
dins del bosc que sovint passarem al seu costat sense enterar-nos.
La pista travessa un
barranquís. Seguint-lo avall arribaríem a las Canteras del Gullirno
on l'únic pas (i no fàcil) que hi ha per ací és seguir este
barranquet.
Nosaltres no el
seguim sinó que continuem amunt enfilant l'última part de la pujada
al Alto de las Palomas que, segons com es mire, és el cim més alt
de la Serra d'Espadà.
Però, fins a on arriba la Serra? Tradicionalment es considera el Collado Arenillas el punt de separació de la Serra d'Espadà i la serra de Pina. Estructuralment és tot un mateix bloc que acaba al límit de Terol, quan la serra de Pina deixa pas a les llomes de San Agustín. El parc natural però acaba abans doncs no inclou la plataforma que s'estén des del Mas de San Juan a l'Alto de las Palomas. Nosaltres per tant i seguint la tradició considerarem el collado Arenillas el punt i final de la travessa.
Arribem finalment al
cim on hi ha un vèrtex geodèsic. És ja la una i decidim baixar a
dinar al merendero de la fuente Cuenca, acabada ja la ruta, però el
primer que fem és tocar-li per telèfon al germà de Jose que ens ha
de recollir amb el taxi per a quedar en l'hora.
Ens fem la foto de
rigor i continuem camí seguint un senderol amb algunes fites que ens
porta pel costat de les restes del corral de Marzo fins a un collet
per on passa la senda abalisada.
 |
| Alto de las Palomas. |
 |
| El Pinar, la Ràpita, Espadà, i molts altres cims que queden enrere. |
Ara ens toca la part
més pendent del dia, una baixada de 300 metres de desnivell fins al
collado de Arenillas, i la fem alegres perquè estem ja prop de la
fita ... i del dinar.
Les vistes que no
hem tingut a la pujada les tenim ara a la baixada. Per l'esquerra ens
queda la vall del Palància, amb Caudiel en primer lloc. Davant tenim
el alto de Santa Bárbara que domina el paisatge com a ama i senyora
des de la seua talaia. Per la dreta la vall del río Montan que
s'allarga cap al Millars.
Quan els coscollars
i els carrasquissos deixen pas als bancals d'ametlers ja estem quasi
a tocar del mas que passem per davant, sense interrompre als masovers
de cap de setmana que allí s'han aplegat. Des d'ací continuem per
la pista que puja al mas fent voltes i revoltes per arribar finalment
al Collado de Arenillas.
Ací hem acabat la
travessa i ens fem la foto de grup, però no hem acabat el dia i
encara ens queden uns centenars de metres fins a la fuente Cuenca, on
sota l'ombra d'uns xops ens asseiem a dinar tranquil·lament. I així
estant Jose ens llança la proposta de continuar la ruta fins a la
ratlla d'Aragó, seguint les crestes ...
 |
| Foto final de ruta al collado Arenillas. |
 |
| Dinant a la fuente Cuenca. |
 |
| Foto dels qui hem completat les tres etapes. |
Ací està el track:
I ací altres tracks que comparteixen part de la ruta:
De Pavías a las Balsillas per la Balsa del Lobo
De Matet a Torralba pel Pinar
De Torralba al Pinar
Entre Torralba i Pavías: del Prado al Pinar per la rambla del Catalan i la Serratilla
Higueras - Pavías - Higueras
Els mils d'Espadà d'Higueras: Loma la Cierva i Elvira
Higueras a la Loma
Ruta de las 5 fuentes
Més informació:
- Fullet de rutes sobre Pavías de la "Cultural La Artea", accessible a la web.
- Web de l'ajuntament de Pavías
- Web de Higueras
- Cebrian, Rafael Montañas Valencianas VII: La Sierra de Espadán, Centre Excursionista de València, València, 1999
- Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
- Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies
-
